El tauler polític espanyol en pocs dies ha saltat pels aires. Malgrat que els discursos anaven agafant un to cada vegada més agressiu i polaritzat, la coalició governamental i la majoria parlamentaria sobre la que se sustenta semblaven no tenir enrenou més enllà de l’estratègia de tensió de la corda de Pablo Iglesias, el grau d’inestabilitat inherent a la dinàmica política catalana i les sortides de to verbal d’una dreta competint per ser cada vegada més extrema. Justament, han estat les estratègies en competència de la dreta les que han acabat per dinamitar l’estatus quo i convertir així la batalla de Madrid en el gran terreny de joc de la política espanyola en els propers mesos i, qui sap, si anys. Ciutadans ha estat l’eslavó dèbil i desencadenant del conflicte. Fracassada l’estratègia d’Albert Ribera de substituir al PP com a referència de dretes, de fer un quimèric sorpasso, el decaïment dels resultats i els intents de tornar cap al centre el partit per part d’Inés Arrimadas, han implosionat la seva organització i els populars han sortit a la compra del diputat per tal d’accelerar la desfeta. A banda de l’espectacle lamentable de l’exhibició de la part més sòrdida de la política, la possible desaparició de Ciutadans no farà sinó accentuar la polarització en la dinàmica política espanyola. El Partit Popular només podrà comptar amb Vox, partit amb el qual anirà agafant semblances especialment en el to, mentre el PSOE no disposarà de cap soci alternatiu al que té ara. Blocs sòlidament configurats i confrontació que no deixarà espai a matisos ni a la sofisticació verbal. La política espanyola es catalanitza, però no en el sentit regeneracionista en que s’utilitzava aquest concepte a l’època de la Restauració del segle XIX, sinó de caòtic, d’opereta, fantasiós i fracturador que hem viscut a la política catalana, com a mínim, en la darrera dècada.
De fet, Madrid s’ha erigit com el gran baluard de la nova dreta espanyola per desgastar i confrontar-se amb el govern de Pedro Sánchez i amb qualsevol plantejament progressista que se’ls posi per davant. Un govern de dreta pura i dura que ha seguit una estratègia de conflicte constant i sense miraments, utilitzant la pandèmia per convertir les mentides, les mitges veritats i les invencions en la base d’un relat apocalíptic sobre la situació espanyola. L’inefable Miguel Ángel Rodríguez, cap de comunicació del José María Aznar més dur, va trobar en el perfil de Isabel Díaz Ayuso la persona adequada per portar a terme una deriva populista de manual, tot emulant al que segur són els seus referents com el nord-americà Steve Bannon o bé el britànic Dominic Cummings. La seva sobtada i sorprenent convocatòria d’eleccions va ser un gest molt teatral, pensat i, estranyament, inesperat pels seus contrincants. El moviment de fitxes, a dreta i esquerra, és ara enorme i, com en tota partida d’escacs, resulta un desplaçament amb múltiples i inesperades sortides. Subordina a Pablo Casado, que deia voler anar cap al centre, a la seva estratègia populista, bronca i il·liberal, tot substituint-lo com a líder referent cap al futur. Provoca un moviment agosarat però inevitable de Pablo Iglesias de cara a evitar que la seva formació esdevingui irrellevant, cosa que satisfà al PSOE ja que es desempallega d’una figura massa donada a la sobreactuació. Però, sobretot, minimitza la política catalana i l’estratègia independentista de marcar l’agenda política espanyola. El personatge Díaz Ayuso, que ja s’ha guanyat les sigles IDA com a pròpies, és un personatge ben singular i només comprensible com a líder polític en els kafkians temps que corren. La seva experiència política no va més enllà d’haver portat les xarxes socials d’Esperanza Aguirre, i entre elles el compte de twitter de “Pecas”, el gos de l’anterior presidenta. No té cap problema amb brandar públicament una immensa ignorància que ho abasta gairebé tot. Aparentment fràgil i de mirada inquietant, és una mena de combinació entre el dretanisme il·luminat de Sarah Palin del Tea Party y del tacticisme imprevisible i donat a la performance de Carles Puigdemont. Són temps en que el simplisme combinat amb el desvergonyiment ajuden força a triomfar en una política que ja és poc més que un parc d’atraccions de les emocions.
