Estem davant d’una de les millors i més profundes explicacions sobre l’esperit dominant de la nostra època al món occidental. De com d’una primera modernitat en la que predominava el compromís, les obligacions, el rigor, la ètica i la moral, la profunditat, la transcendència, la pesantor en definitiva; hem passat a un món en que tots els aspectes de la vida tenen en comú la característica de la lleugeresa, és a dir, la provisionalitat, l’alliberament de tota obligació, la virtualitat, la frivolitat, el triomf del que és evanescent. Això es posa de manifest en la cultura del consum, en l’ensenyament, en les arts plàstiques, en la tecnologia o en les relacions sexuals. L’alleugeriment de la vida personal té clarament dues cares. Per un costat s’ha focalitzat la recerca de la llibertat individual, la comoditat, la indiferència, el que és cool. Però la contrapartida és la falta de vincles, la vacuïtat i la superficialitat. El resultat d’aquesta tensió entre el “soft” i la necessitat de referències “hard” genera angoixa, insatisfacció a nivell personal, però socialment acaba amb el sentit de pertinença al conjunt social, amb un mínim sentit de col·lectivitat. Una civilització on predomina només el què és “lleuger”, acaba essent aberrant: desigualtat econòmica creixent, més fenòmens d’exclusió social, augment de la incultura, irrupció de la cultura de la violència, desinformació, desconeixement, immoralitat, discursos polítics totalitaris…
Gilles Lipovetsky és sens dubte un dels pensadors contemporanis més interessants. Filòsof i sociòleg, aquest intel·lectual francès ha escrit probablement les millors pàgines sobre la buidor que impregna al consumidor compulsiu contemporani, el qual ha renunciat a la seva condició de ciutadà a canvi d’una promesa de felicitat a través del consum, que l’únic que li genera són dosis cada vegada més grans de decepció. A De la ligereza (Anagrama, 2016), Lipovetsky fa un recorregut ampli sobre els múltiples àmbits i maneres en que s’imposa el predomini de la lleugeresa, de la falta de solidesa, d’una aposta per un moviment constant que no porta enlloc. Una fugida continuada de nosaltres mateixos, per adonar-nos finalment, que estem instal·lats en una dinàmica sense sentit. El seu anàlisi, va en la línia del concepte de “modernitat líquida” de Bauman, però el porta més enllà i li dóna un major nivell de detall i de transversalitat. també estaria en la línia del que va esbossar, ja fa anys, Milan Kundera en el seu llibre La insuportable lleugeresa de l’ésser. No estem davant una reflexió esteticista sobre la realitat, sinó davant la percepció i la preocupació pel fet d’estar davant l’imperi del què és efímer. Un gran llibre
