Joseph Goebbels és una de les expressions màximes de cinisme i perversió humana. Va assumir les responsabilitats de Comunicació i Propaganda del règim nazi amb molt d’èxit. Va escriure milers de pàgines en forma de diari, on va reflexionar i va teoritzar sobre la propaganda política, i els seus principis, amb més o menys variants i amb dosis també variables de mala fe són les que presideixen el concepte de propaganda fins avui. La recent victòria d’un personatge tan perillós patètic com Jair Bolsonaro a la presidència de Brasil, m’hi fa pensar. Com a dit a propòsit l’ex-mandatari uruguaià José Mújica “malauradament, els pobles s’equivoquen”, especialment si reben bones dosis de propaganda, afegiria jo. Com és sabut, Goebbels va simplificar la propaganda en onze grans principis. El primer era el de “simplificació i de l’enemic únic”, que continua sent la base de tota propaganda política. Poques idees, molt simples i repetitives, i el que és més important acabar amb les idees polítiques mitjançant la destrucció de persones. És més fàcil aniquilar un individu, la seva credibilitat, que un raonament. El “principi del mètode de contagi” és una altra tècnica de reforçament del missatge polític propi, a través de la connexió, el emparentament dels adversaris reals o imaginaris. Es tracta de erigir un suma d’individus, els quals tots ells formen part de l’enemic.
Respondre als atacs polítics amb altres atacs, carregant sobre l’adversari els propis errors o defectes, té un “efecte de transposició” molt útil. En paraules de Goebbels, si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin. Contraprogramar les males informacions, amb notícies pintoresques és una tècnica bastant útil, que requereix la col·laboració dels mitjans de comunicació afins. Convertir qualsevol anècdota en una amenaça greu o en una qüestió important, la “exageració i desfiguració”, és un recurs recurrent. És allò que cal aprofitar qualsevol error o relliscada verbal de l’adversari per convertir-lo en un gran tema. El “principi de vulgarització” és un dels més recurrents, com també el seu ús el que més degrada la política. Es tracta de construir frases i arguments dirigint-se a aquell que es considera més estúpid, donant per fet que així ho entén tothom. A major nombre de persones a convèncer, menor l’esforç mental que se’ls ha d’exigir. Deia Goebbels que la capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa, a més de tenir una gran propensió a oblidar. Poques idees i repetides una i altra vegada de manera incansable, amb frases repetitives que acaben calant en les ments.
En una dinàmica política de confrontació, el més important resulta controlar l’agenda, portar la iniciativa i la veu cantant, obligant sempre l’adversari a manifestar-se a la contra, haver-se de justificar, tenint en compte que és sempre més cridanera i rendible la denúncia, que la resposta o explicació. És el “principi de renovació”, segons el qual cal emetre constantment informacions i arguments nous, a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic estigui ja interessat en la nova afirmació. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar el nivell creixent de les acusacions. Un dels mètodes més funcionals de la propaganda, és el de reforçar prejudicis o idees subjacents que puguin tenir els ciutadans. La propaganda política és eficaç quan ja hi ha un substrat anterior. El “principi de transfusió” és extraordinàriament pràctic. Es tracta de donar arguments que puguin arrelar en actituds primitives, ja siguin qüestions mítiques relacionades amb el nacionalisme, ja sigui reforçar odis o prejudicis tradicionals. La utilització negativa de la immigració en el discurs polític respon a això, a la por a l’estrany, que permet a més focalitzar culpes en relació a tot allò negatiu que es pugui estar produint a la societat, fixar bocs expiatoris.
És important per a situar determinades idees a la societat i per aconseguir determinats suports, crear la sensació encara que sigui fictícia que és forma part del pensament majoritari. La major part de la població tendeix a vincular-se a allò que creu que és majoritari o guanyador. Funciona el “principi d’unanimitat”, el ser com tothom, creant prèviament la sensació que el que és de part sembli que ho és de tots, o gairebé. En fi, en propaganda bàsicament només ha canviat la capacitat de foc i no tant els principis en què s’inspira. No vull ni imaginar Goebbels amb televisió, internet o xarxes socials. El més preocupant, és que en democràcia i llibertat formal, funcionin tècniques de subjugació semblants a les que es van instituir en les dictadures. O és que, potser, el totalitarisme actual ens arriba amb formes aparentment democràtiques?
