GOVERN
Finalment Espanya té Govern, i el té d’esquerres. Com a exemple de civilitat, s’ha aconseguit a base de pacte i a configurar una coalició, cosa a la que sembla no estar acostumada la política espanyola, però tampoc la seva societat. Una ràpida ullada al programa i als grans objectius fixats, resulta il·lusionant en la mesura que son els temes socials i de combat contra la pobresa, la exclusió i la desigualtat els que predominen. Es plantegen avenços importants en pensions, augment del salari mínim, lluita contra el canvi climàtic, legislació laboral i, necessàriament una revisió espero que profunda del sistema fiscal no només per augmentar l’ingrés sinó perquè la tributació sigui molt més equitativa. Hi ha però en tot el que ha acompanyat el llarg procés d’investidura molts aspectes preocupants o que almenys posen clarament aigua al vi del possible optimisme. Que finalment s’hagi pogut aconseguir fer govern, no fa oblidar que ha costat massa, en temps i desgast de la societat i de les institucions polítiques. Nou mesos d’interinitat, amb estira i arronses poc comprensibles i amb canvis d’actitud i discurs afirmant avui una cosa i al cap de poc tot el contrari, genera una mica d’escepticisme sobre la perdurabilitat de l’acord. Es podia i s’havia d’haver fet abans.
Resulta preocupant, també, l’espectacle parlamentari que ens han brindat les dretes. I no serà una actuació puntual. El llenguatge bèl·lic, les actituds desqualificadores i la falta de tota prudència i respecte institucional duraran temps i empudegaran i desprestigiaran encara més la política. Podrien discutir la idoneïtat i la conveniència del President i de la coalició d’esquerres, el què no resulta acceptable és que en discuteixin la legitimitat i cridin a un aixecament contra un govern democràtic. Ja sé que és una petició feta de manera abstracte, però recordem encara quan ho van fer de manera “figurativa” ara fa poc més de vuitanta anys. Unes dretes assilvestrades que gesticularan i es mobilitzaran, i molt, durant bels propers temps, no discutint polítiques específiques sinó la mateixa naturalesa del govern democràtic. Les dretes “desacomplexades” que circulen a dia d’avui a bona part del món no tenen més estratègia que instal·lar els països i la ciutadania en la tensió extrema i continuada, en generar societats molt polaritzades, en crear estats de guerra ficticis de cara a recuperar la seva hegemonia. I en aquesta fotografia dels desaforats a la contra, també hi tenen un lloc JuntsxCat o la CUP.
I certament i per més desitjable que ens resulti, el govern que surt de la investidura parlamentària és feble. Ho és per aritmètica parlamentària, i ho és perquè serà presoner de pactes massa dispersos i contradictoris de cara aprovar lleis i pressupostos. I les esquerres saben que no poden anar a noves eleccions, en temps, doncs ara probablement les perdrien. El discutit i discutible acord amb ERC de cara a la investidura, passarà molta factura. Una part de l’electorat del PSOE no l’entén i ha proporcionat munició abundant a la dreta, que ho brandarà de manera abusiva els propers mesos i anys. Com que la memòria és curta, com acord puntual s’oblidaria, però la sobreactuació independentista ho impedirà. Encara que finalment ERC es va abstenir en la investidura, sortir a l’estrada i dir que “la gobernabilidad de Espanya nos importa un comino”, no només no ajuda, sinó que significa continuar amb l’estratègia independentista de de menyspreu i ruptura que ja sabem on ens ha portat. En aquesta qüestió, el problema no és l’acord com afirmen les dretes, sinó justament la seva inexistència. Els documents signats són poc més que paper moll. No ens enganyem, prou ambigüitats com perquè cadascú els hi faci dir el que li convingui. Més que un acord, el que es va signar va ser un armistici temporal, un temps per agafar oxigen. M’agradaria pensar, com ho fan molts, que sobre el tema de Catalunya estem a l’inici d’una nova dinàmica. Em temo, que som allà on érem.
