Recordo de Grècia posar combustible a les
envistes de l’Olimp, al Peloponès, a la Kawasaki KZ400 i sentir la fredor de la
gasolina subterrània entre les cames. Aquella frescor agradable, volàtil,
durava uns instants però era una sensació tant gratificant en la calor d’aquell
llunyà estiu del setanta-vuit en què em vaig retrobar amb el meu jo exterior,
que encara ara, dècades després, quan la recordo i l’enyoro tinc la sensació de
fred a les cames.
M’han agradat les motos des que tinc ús de raó,
o abans, i abans de l’entrada d’Espanya a la comunitat Europea al noranta-dos
del segle passat amb el meu cunyat fèiem números cada dissabte perquè pensàvem
que podríem comprar les motos més barates a partir d’aquella data màgica en què
Europa, la vella i rica Europa, ens acolliria al seu si maternal, però la
veritat va ser ben diferent i les motos varen ser més cares que abans i la
màgia se’n va anar a prendre pel cul.
Després, els nostres amics del nord d’Europa ens
varen engalipar amb les mentides de la meravellosa comunitat econòmica europea,
i l’Euro, i em vaig creure tot allò que em deia el govern de l’Espanya, on
pertanyo per obligació legal. Eren temps d’innocència i il·lusió extremes. Amb
tot l’enrenou vaig pensar que tot seria flors i violes i que finalment sí que formaríem
part d’una Europa unida i homogènia i que fins i tot les tres maries
clàssiques, Espanya, Grècia i Portugal (no sé com s’ho muntaven els italians
perquè mai no els posessin a la llista dels cuers) serien cosa del passat remot.
Llavors, durant uns anys, el senyor Aznar
afirmava sorneguer España va bien...
i nosaltres, il·lusos imbècils, no té altre nom, ens ho creiem a ulls clucs
perquè els diners dels fons de cohesió ens empenyien a ignorar la realitat, crèiem
que tot ho fèiem bé, compràvem vehicles que no ens podíem permetre, compràvem pisos
sense els recursos necessaris i aprofitàvem l’excés del crèdit sobredimensionat
que ens endinyava el banc perquè la nena fes la comunió o per anar de vacances
en algun creuer abans que els islamistes medievals ho volguessin volar tot a
bombes casolanes degollant com xais cristians i contractistes ianquis
indiscriminadament en aquest ressorgir de la barbàrie que la religió sempre
propicia.
Ara, que ja fa anys que enyoro la Kawa de
vermell dipòsit de planxa pura i no de mariconades plàstiques, ara, les
autoritats competents del nord d’Europa ens diuen als del sud que som imbècils
(i potser tenen raó) i ens volen fer creure que els seus interessos humanitaris
no tenen res a veure amb els interessos monetaris dels seus bancs que tan
fàcilment i alegra donaven crèdit a qui ja sabien ells que no podrien tornar de
cap de les maneres.
Em fascina i m’alegra que Grècia hagi entrat en
rebel·lia i que hagi dit prou. Admiro que els grecs es passin per la ratlla del
cul el fals miracle alemany (es veu que ja ningú no recorda el perdó del deute
alemany després de la segona gran guerra, un sempre ha de ser emmascarat per
una paella bruta, o germànica) i admiro que amb dos collons els grecs els els posin
per corbata als teutons austers, cabuts, prepotents, perdonavides, xuloputes
despectius que, això sí, es compraven apartaments a tort i a dret per tota la
mediterrània perquè, es veu, que als seus agradables països boirosos no es
vivia tan bé com ara diuen que s’ha de viure.
Així, m’agradaria, en la meva innocència de nen
rebec, proposar un referèndum europeu impossible, a l’estil grec, però que aquest
referèndum sigui per fer fora de la (des)unió europea al soci ferroviari, a la
locomotora alemanya que ni és locomotora, ni és sòcia, ni és austera, ni té
seny, ni cor ni entranyes... ni memòria. Ah, i per déu, que algú vesteixi a la
Merkel amb una mica d’elegància...
Afirmo que en aquest hipotètic referèndum
impossible votaria decidit per expulsar sense contemplacions de la unió tan
desunida el soci germànic i, amb ell, uns quants països més de la banda nord,
tan ordenats, tan nets, tan polits, tan avorrits i tan llenguts com una hòstia
al bell mig dels morros. I no em feu dir noms.
Això sí, després d’una hipotètica victòria de l’escissió
nord-sud, tindríem feina a bandejar als corruptes, als amants dels sobres plens
de calés negres i de les caixes be, als addictes a les comptabilitats falses i a
les prevaricacions diverses i variades però, com em deien que fan els grecs
quan no tenen feina en algun reportatge d’aquests que passen a altes hores de
la matinada i ningú no mira (llevat de mi mateix), aniríem al bar, com ells, a
cantar, a beure retsina i
passar-nos-ho de puta mare sense la pesant i opressora llosa septentrional i la
seva moral coagulada en granit i odi i, posats a demanar, m’agradaria poder pagar amb
dracmes, què collons, i no amb Euros, que no és nom de moneda ni és res.
Rock me Varoufakis
