Finalment la Rússia de Putin ha acabat per portar a terme allò amb el que va anar amenaçant durant temps i que un cert sentit de la cordura i de les proporcions ens feia creure que no succeiria. Una guerra de tipus antic, de quan les coses passaven en blanc i negre, però que és retransmesa en directe i que no sé si som prou conscients que té lloc al cor d’Europa i les conseqüències de la qual encara no ens podem ni imaginar. Efectes profunds i a llarg termini. La guerra són cossos d’exèrcit, armament, però sobretot persones a les que se’ls destrossa la vida, que se’ls ha condemnat a viure espantats i en l’horror. Com és possible que la decisió d’un autòcrata pugui causar tant i tant dolor en tanta gent, tanta destrucció inútil? Quan comença una guerra hi ha poc a dir, les paraules perden tot sentit. Tot sembla sobrer i ridícul. Els nostres problemes polítics i les nostres cuites quotidianes perden significació i fins i tot seriositat. Quin interès poden tenir les bronques internes del Partit Popular o bé les disputes de pati de col·legi entre faccions independentistes? La guerra que ha declarat Putin a Ucraïna ens recorda la dimensió de crueltat que pot prendre la vida, especialment quan s’enfoca molt malament. I no és només el sofriment que visualitzem i que obté el primer pla. Sobretot es posa en relleu la importància de la llibertat i la seguretat conculcada en nom de ves a saber quins deliris imperials o pulsions per excés de testosterona.
No hi ha mai raons que justifiquin el camí de la guerra. No n’hi ha de acreditades o bé de justes. Encara menys existeix cap dret ni raó que faci acceptable atacar els altres, no respectar la seva sobirania. En el fons, el que estem vivint, més que una guerra entre dos països confrontats és una agressió brutal d’uns cap a uns altres. Una demostració de desmesura. Si Rússia tenia alguna raó a esgrimir en relació a l’alineament de Ucraïna amb el bloc militar occidental de l’OTAN, l’ha perduda de manera absoluta amb una brutalitat injustificable. La desigualtat de forces és tal, de 1 a 10, que es converteix en l’abús del que se sap extremadament fort respecte d’aquell que és feble de manera molt evident. No pot ser honrós de cap manera, suposant que en la pràctica de la violència fos possible l’existència de codis d’honor a respectar. Ucraïna i Rússia han tingut històricament una llarga i a vegades no prou confortable relació. No responen a perfils de comunitats homogènies cap d’elles doncs hi ha múltiples ètnies, religions, llengües i cultures. Tenen molt en comú, però el que ha fet Putin amb el seu atropellament i l’intent d’humiliar els ucraïnesos és crear justament separacions i odis que poden durar segles. Hi ha coses que no s’obliden i, el que es pitjor, generen cohesions identitaries i filiacions nacionalistes que no acostumen a portar res de bo. A Ucraïna allò “rus” i allò específicament “ucraïnès” han conviscut fins ara sense gaires problemes, precisament perquè són una mixtura, un híbrid de moltes coses. Difícilment després d’aquesta agressió, això sigui mai més així. Hi ha ferides que s’allargassen exageradament en el temps i creen diferències insalvables.
El problema principal a hores d’ara, a banda de copsar el grau de fredor y psicopatia de Putin com el veure fins on vol portar les coses, és la sortida de tot plegat. Tot i la complexitat, el més difícil no és desplegar els exèrcits, sinó el seu replegament una vegada han sortit dels quarters. No per qüestions tècniques, sinó per imperatius geopolítics i de la mateixa dinàmica interna de Rússia. Putin no té marxa enrere. Ha cremat les naus i només li serveix una victòria, encara que ja no pot ser ràpida, aclaparadora i definitiva com pretenia. Europa i tot el món occidental ja no es poden permetre pegats i estan moralment obligats a mantenir l’aïllament de Rússia tant en termes econòmics com polítics. S’hi juguen conceptes que estan en el moll de l’os de la nostra cultura i visió del món: llibertat, sobirania, Estat de dret, seguretat, respecte, valors democràtics… La resposta interna dels russos a Putin ajudaria molt a desfer aquesta situació, alhora que permetria distingir la ciutadania d’un país magnífic amb la dels seus nefastos dirigents. El clima de repressió interna, però, ho farà molt difícil.
