Els devots d’aquest novel·lista suec estem d’enhorabona, ja que tenim l’oportunitat d’entrar una vegada més en el seu captivador món literari. Mort ara fa un any, aquesta és la seva darrera obra, i conscient d’això ens parla del pas del temps, de l’envelliment i la mort, tot recreant aquella atmosfera tant seva en el fred, contradictori i torturat món nòrdic. Henning Mankell ha estat sens dubte un dels grans novel·listes europeus de les darreres dècades i segurament el més sòlid baluard de la novel·la negra nòrdica, estil que conreava força abans que aquest en aquest gènere es posessin de moda els autors de països on conviuen amb l’aurora boreal. No és un llibre més de la saga de l’inspector Kurt Wallander (de qui per cert s’emet ara una sèrie televisiva, anglesa, de força qualitat, dirigida i protagonitzada per Kenneth Branagh), sinó un dels llibres que, dins aquest gènere feia de tant en tant al marge del seu alter ego protagonista i per tal de desenvolupar reflexions un xic diferents a les habituals. Conté el llibre, però, els ingredients en la trama i el desenvolupament d’una novel·la d’intriga policíaca, però també com sempre és força més que això. No té aquest llibre la complexitat de temes, escenaris, girs i personatges de la que crec que és la seva millor obra –El xinès-, però conté la psicologia complex i obscura dels personatges a que ens tenia acostumats i destil·la alguna cosa de testament vital. Segurament hi haurà qui la trobarà una obra només esbossada, inacabada o feta amb les presses d’algú que sap que no té tot el temps del món, però és un llibre evocador i suggeridor com tots els seus, tot afegint-hi una certa reivindicació, malgrat tot, de la vida.
A Botas de lluvia suecas (Tusquets, 2016), Henning Mankell centra la història en un típic personatge tardoral, que s’ha exclòs voluntàriament de la vida social tot recalant en paratges llunyans on poder-se centrar en petites grans coses i relacions que encara que estrafolàries poden donar un petit sentit a la vida. Un llibre que ens parlarà de la pèrdua sobtada, de la malaltia i l’envelliment, de l’allunyament i desfiguració dels afectes. Que tracta de la mort i d’una certa necessitat que abans que arribi es puguin saldar els comptes amb la vida, de l’extrema solitud íntima de la condició humana, del pas del temps i de l’aprenentatge a conviure amb un mateix. Tracta de sentiments que es dilueixen i d’emocions que retornen i de com hi ha coses per les que les persones no estem mai preparats, encara que portem tota una vida intentant estar-ho. Una bona i emocionant novel·la. Hi ha autors que gairebé mai ens defrauden.
