Aquesta ha estat probablement una de les propostes més cridaneres d’aquesta campanya electoral. L’han fet els de Sumar. Consisteix en implantar a Espanya un sistema de foment de la emancipació consistent en proporcionar 20.000 euros a tothom al complir els 18 anys. Aquesta dotació, tindria un cost anual per a les arques públiques d’uns 10.000 milions d’euros que serien finançats amb gravàmens sobre el patrimoni i la riquesa. Aquesta proposta, en plena campanya, ha merescut el menyspreu i ridiculització per part de les dretes i, sovint, la desconsideració també des de les esquerres. I és que les campanyes electorals no són un bon moment per debatre temes de calat de manera seriosa. Aquesta és una qüestió complexa, plena de matisos que requereix de reflexions expertes i de molta pedagogia abans de plantejar-se la seva aplicació. Certament, per la dreta més assilvestrada -n’hi ha una altra?-, és fàcil de ridiculitzar titllant-lo d’utopisme quimèric, de responsabilitzar a l’Estat de coses que no li pertoquen, d’induir al passotisme i a la irresponsabilitat dels individus, que l’esquerra té una voracitat impositiva insaciable, o bé que és una proposta populista més de “donar duros a quatre pessetes”. Des de l’esquerra, els més moderats no han titllat d’inaplicable i insostenible i altres, els més radicals, de ser socialment injusta precisament per la seva “universalitat”, ja que no distingeix beneficiaris pel seu nivell de renda.
En realitat, la proposta no és conceptualment gens innovadora. Fa tres anys, la va formalitzar l’economista francès Thomas Piketty en el seu llibre Capital i Ideologia, on la plantejava en un muntant de 125.000 euros quan els joves complissin els 25 anys. Però tampoc ell la va inventar. El primer en plantejar-ho va ser el polític radical i un dels pares de la constitució dels Estats Units, Thomas Paine a finals del segle XVIII, el qual ho feia des d’una visió radical del concepte d’igualtat d’oportunitats i per compensar al conjunt de la població que havia quedat fora de joc quan es va instaurar el dret de propietat de la terra. Per ell, doncs, no era un tema de generositat sinó de justícia. Tant a aquest pensador i polític com altres que vingueren el segle següent, per exemple el socialista Saint-Simon, el que els preocupava era la desigualtat social així com el seu caràcter acumulatiu i creixent, tendència sobre la qual, creien, calia establir mecanismes de correcció i de redistribució si és que es pretenia mantenir el sistema democràtica i la vida en societat, formes que consideraven incompatibles amb dinàmiques econòmiques que resultaven excloents. Així, el sistema d’herència familiar, pensaven, impedia una autèntica igualtat d’oportunitats, doncs les famílies amb diners perpetuaven la seva primacia tot procurant pels fills una posició de sortida avantatjosa. Encara que al segle XX l’escolarització pública i el sistema sanitari universal han corregit dues causes històriques de desavantatge social, la disponibilitat de capital econòmic, cultural i relacional en determinats àmbits no hi ha manera de compensar-lo. Dit d’una altra manera, les possibilitats de sortir de la part baixa de l’escalafó social són mínimes. El pretès ascensor social de les societats contemporànies funciona només de manera residual. No hi ha res que es transmeti tant de pares a fills, com ho fa la pobresa.
Des del punt de vista conceptual el tema de “l’herència universal” té molt sentit, si més no, estudiar-lo i avaluar-lo amb profunditat. Hi ha ingent literatura econòmica i política sobre el tema. Té una funció de justícia distributiva bastant evident, ja que possibilita als joves de qualsevol procedència social de disposar d’uns recursos per emprendre o bé formar-se. Fàcilment, en forma de capital humà o d’augment de l’activitat econòmica pot compensar els esforços fets per l’erari públic. No és despesa pura, si es fa bé, és inversió. Però en aquest com en molts altres temes, la bondat de les intencions no converteix la seva aplicació forçosament en positiva. El diable, com sempre, sol estar en els detalls. Al igual que el que passa amb el concepte de “renda bàsica universal”, la lletra menuda i una adequada aplicació distingeix l’efecte integrador que s’espera de la promoció del desistiment social, de la subvenció a la vagància. Faria bé l’esquerra, com també els liberals de veritat, com ho era Thomas Paine, en plantejar-se a fons aquest concepte i deixar de menystenir allò que no s’entén. El gran problema de fons del nostre temps, i creix i creix, és la desigualtat. Sense mecanismes correctors, difícilment hi haurà la mínima cohesió social que requereixen els sistemes democràtics. Això sí, el debat de fons, que es faci fora de temps electorals. Campanyes polítiques i discussions raonades, ja fa temps que són incompatibles.
