La literatura japonesa actual dista molt d’esgotar-se amb Haruki Murakami, encara que el clima i els personatges que crea aquesta escriptora ens puguin evocar força a l’autor de Norwegian Wood. Estem davant una novel·lista de llarga trajectòria i d’un ja majúscul reconeixement literari, com ho simbolitza haver obtingut el Premi Tanizaki, per la magnífica obra El cielo es azul, la tierra blanca, on s’evidenciava el seu estil minimalista en les descripcions i la immensa capacitat i subtilesa per descriure la complexitat de les relacions humanes. L’escriptura de Kawakami és aparentment simple, transparent, i d’una gran precisió i bellesa. La seva prosa té una gran capacitat de crear imatges, de suggerir més que no pas definir en detall. Relats tots ells melancòlics i amb grans dosis d’escepticisme sobre la possibilitat d’intercomunicació entre les persones. Els seus personatges sempre, son éssers especials, faltats de certeses, imprevisibles i sempre poètics.
A Los amores de Nishino (Alfaguara, 2017), parla de la impossibilitat de l’amor, de la frustració de no poder o saber estimar, de com en les relacions interpersonals el grau d’estima i de desig no és gairebé mai del tot compartit o equilibrat. Parla del dret a enamorar-se, més enllà de la possibilitat d’obtenir aquest sentiment de manera recíproca. Tracta de les múltiples formes i viaranys de l’estimació, de la conquesta i de la fixació amorosa, de com l’altre sempre és algú inabastable i, justament per això, més distant i incomprensible. Una novel·la imaginativa, plena de sensualitat, de silencis eloqüents i d’històries que commouen i emocionen. Un llibre que parla de les múltiples cares de l’amor, però també de sensualitat carnal, d’espera, de solitud i d’incomunicació. Tracta de la complexitat de les relacions humanes i de la importància que van prenent amb el temps la capacitat d’evocació i de record. Una delícia de novel·la!
