Fa temps que volíem creure que era possible una república i una independència real de l’estat espanyol i durant molt de temps ens vàrem mobilitzar, dins les mesures de les nostres possibilitats, per reclamar-ho tot encara que fos cantant himnes tristíssims amb veu de missa per places i carrers i veient com les esperances d’haver creat estructures d’estat i estar preparats per a resistir es varen fondre ràpidament amb l’aplicació d’un article 155 mal definit que en definitiva els permet fer i desfer des del govern central i amenaçar, amenaçar i amenaçar com si res més no fos possible. No sé què fa el Molt Honorable Puigdemont a Brussel·les a part de tuïts esllanguits i entrevistes estranyes pels tristos boscos belgues, ni tampoc no sé quan de temps seguiran empresonats tots aquells que no ho haurien d’estar i, tot plegat, em provoca una impotència i una profunda tristesa insuperables. No em crec el full de ruta. Després de les mentides reiterades d’ambdues bandes, crec fermament que l’estament polític en general ha estat jugant amb les emocions de la gent del poble d’una manera obscena i imperdonable. Com diuen al cinema, espero que ho paguin en aquesta vida, o en l’altra. Crec que ho tenim cru i que tot aquest procés només ha servit per mostrar la baixíssima qualitat política de tothom, els d’aquí i els d’allà, fer-nos perdre una legítima il·lusió que ens varen vendre com a cosa fàcil i ràpida, destruir les poques possibilitats d’autogovern que teníem i marcar un abans i un després. Voldria avui un triomf independentista indiscutible però crec que tampoc no ens duria enlloc perquè ni a la tan recorreguda Europa ni a la resta del món, immers en altres problemes més greus que els nostres insignificants, els importem un rave. Seguirà essent la lluita de sempre, d’un mateix, nosaltres, contra un enemic, ells, sempre menystingut que té una força i un cinisme reals que ja han demostrat a bastament. Voldria que aquesta reflexió fos errònia i que en els propers dies em fes un tip de riure amb les meves poc encertades paraules, però no sé si serà així. Que els índexs de participació, la voluntat dels que volem alguna cosa diferent i millor, i la rectificació d’una classe política immersa en inútils lluites de quotes, ens ajudi a fer realitat tants somnis abans que no es converteixin en malsons.
