Gran part dels titulars de premsa destaquen aquests dies el fre infligit a la proposta xenòfoba, antieuropea i populista de Geert Wilders, a Holanda. Certament és de celebrar pel bé dels holandesos en particular i dels europeus en general, doncs una victòria electoral en un país tan emblemàtic com els Països Baixos no hauria fet sinó reforçar aquests plantejaments tan excloents i forassenyats a tots i cadascun dels països europeus. Els malestars socials producte d’una dinàmica econòmica empobridora, precaritzadora i de pèrdua de perspectives, està comportant que una part de la ciutadania, ja sigui per convenciment o com a actitud de protesta, s’escolti els cants de sirena d’aquest nou totalitarisme en ascens que culpabilitza de tots els mals a la immigració, tot fomentant l’odi, l’exclusió i la seva persecució. La conversió de l’egoisme més insolidari en un valor, així com l’atrinxerament en una fal·laç noció identitària de tipus ètnic. La pobresa moral com a discurs i com a refugi. L’ascens d’aquesta proposta política tan miserable, de ja fa anys, es produeixi en un país als nostres ulls tan avançat, ric i modèlic com Holanda, resulta especialment preocupant. Per les apostes extremes sempre ens han semblat més donades les cultures polítiques mediterrànies, a banda d’Alemanya. Un país tan civilitzat, relativament igualitari i que havia assumit aparentment amb molta normalitat la fusió multicultural, ha destapat els darrers anys com el consens solidari que ha fet possible l’Estat del benestar, s’esquerda amb la creixent desigualtat i l’erosió de les classes mitjanes. Una part de la població ja no vol compartir amb el que comença a ser considerat “l’altre”. En aquest punt sempre apareixen lideratges polítics per fomentar-ho i explotar-ho.
Certament el resultat de les eleccions holandeses és per alegrar-se, i millor del que es podia esperar, però amb matisacions. L’extrema dreta del PVV, no deixa de ser la segona força política i, el que es pitjor, és qui ha marcat els temes de l’agenda i del debat polític. I continuarà fent-ho. Encara que sortosament no arribaran al govern, el seu tema, ja és “el tema” de la política holandesa i, per extensió, de la comunitària. Han guanyat políticament els grups de la dreta més tradicional holandesa (liberals i demòcrata-cristians), però no obviem que per fer-ho han hagut de desplaçar el seu discurs i propostes polítiques en temes europeus i d’immigració cap als postulats de l’extrema dreta. Es podrà dir que Geert Wilders ha fracassat en el seu intent de governar Holanda, però no ha fet pel que fa a convertir en dominants en la política una bona part dels seus plantejaments. Es podria comparar una mica amb la Gran Bretanya dels anys vuitanta, quan Margaret Thatcher va acabar amb l’extremista National Front, a base d’incorporar el seu discurs i les seves propostes.
Sembla evident que la forta mobilització de més d’un 80% de l’electorat ha fet molt per diluir la per molts antipàtica i inacceptable proposta populista, però el desplaçament de la centralitat política de la dreta tradicional és bastant eloqüent. També ho és, com sembla que a bona part d’Europa, l’ensorrament dels partits de l’esquerra socialdemòcrata, que esdevé a Holanda pràcticament irrellevant, com probablement passarà d’aquí a poques setmanes a França. Es consolida electoralment, això sí, una esquerra verda, nova, que sembla assumir tants els valors més progressistes i integradors de l’europeisme, com la construcció d’un relat i una alternativa política que vagi a les arrels dels descontents i malestars de les societats europees. A dia d’avui, la radicalitat política hauria de significar anar als orígens, a les causes profundes dels problemes que tenim plantejats, i no pas perdre’s en la discussió i manipulació dels símptomes. D’això ja se’n ocupa el populisme.
