Aquesta propera setmana passarà pel Congrés de Diputats, de cara a ser ratificat, l’Acord Integral d’Economia i Comerç entre la Unió Europea i Canadà, conegut com el CETA. El Parlament Europeu ja el va aprovar per una amplia majoria en la que confluïren conservadors y socialdemòcrates, i ara passa pels parlaments estatals, als quals se’ls demana que hi donin el vistiplau, sense discussió i sense possibilitat de fer cap esmena ni canviar una sola coma del text. Amb els temes “urgents” que ocupen l’agenda política espanyola (corrupció institucionalitzada, Catalunya, dèbil majoria parlamentària…) els temes “importants” passen sense pena ni glòria. De fet, el tema dels grans tractats de lliure comerç, que tindran uns efectes transcendentals i demolidors per l’economia i la societat europea, es pretén justament això, que passin sense fer soroll i de puntetes. Ja fa temps que els temes rellevants han quedat exclosos del debat polític i ciutadà i allunyats del control democràtic. La sobirania política ja no és el que era.
El CETA, com ho és el TTIP que vincula a la Unió Europea directament amb els Estats Units, no és un tractat comercial convencional, la funció del qual sigui rebaixar les tarifes duaneres i facilitar la circulació de mercaderies. Per això no calia. La funcionalitat és precisament acabar en el que es coneixen com les “barreres no aranzelàries”, és a dir, fer desaparèixer tot principi de prevenció en la circulació de productes que tenen a veure amb qüestions de salut, medi ambient, alimentació, legislacions laborals, discriminacions positives per fomentar el desenvolupament econòmic dels territoris… Es tracta, justament, d’evitar amb un text jurídic d’obligat compliment, que els governs estatals puguin fer polítiques per tal de preservar els interessos i el benestar de la seva ciutadania. Resulta paradoxal que els parlaments nacionals, al igual que el Parlament Europeu, decideixen aprovar un text que el que fa és liquidar la seva sobirania política. Es tracta bàsicament de fer un nou salt endavant en el globalisme econòmic, harmonitzant les condicions mercantils en els seus estàndards més baixos que, no és casual, són els del món anglosaxó. Carn hormonada, transgènics, fracking, ampliació de patents farmacèutiques, desprotecció laboral, precarietat, baixada de salaris, desindustrialització, desarticulació de las PYMES, barra lliure d’impacte mediambiental, concentració en oligopolis, menys contribució fiscal de les corporacions… Si algú pensa que al ser un tractat amb Canadà, els efectes no poden ser tant importants, s’enganya. L’Acord també beneficia a les 40.000 majors empreses dels Estats Units, les quals tenen radicació al Canadà. Entren per la porta del darrera. Al final, ni tant sols caldrà el TTIP.
Per acabar de pintar el quadre del què significa aprovar aquest tractat de més de 200 pàgines i de 1.600 d’annexes, es podria parlar de l’establiment d’un sistema de justícia privat per dirimir les diferències entre els estats i les corporacions, cosa que fomenta i facilita els plets a les grans empreses quan consideren que s’han perjudicat les expectatives de negoci i liquida la pròpia concepció de l’estat de dret. O que és un “acord viu”, això vol dir que s’estableixen mecanismes –cooperació reguladora, en diuen- perquè comissions “tècniques” vagin ampliant i modificant el mateix tractat, sense cap control democràtic. Si aquests dies a Espanya, finalment es parla una mica del tema, és perquè el “nou” PSOE diu que no hi donarà suport, modificant la seva postura anterior i així escenificar un cert desplaçament cap a l’esquerra i el món de Podemos. Diuen que per no ferir susceptibilitats, compromisos i interessos, potser expressaran la seva sobrevinguda posició en forma d’abstenció. Farien força el ridícul. Amb un tema de tanta transcendència, quina significació té abstenir-se? De no, però sí? De totes maneres, que ningú es preocupi, el Partit Popular té igualment majoria per la seva aprovació. En els temes rellevants, el PDCAT sempre està on ha de ser. Només faltaria!
