Cada dia es parla més de la Intel·ligència Artificial. És present a totes les converses i, a tots els sectors d’activitat, es planteja com mesurar-ne l’impacte i sobre la possibilitat d’incorporar-la. Hi ha alguna cosa reverencial respecte a ella que es mou entre la por i l’expectativa. En realitat, el terme evoca més del que representa realment. No existeix, és una metàfora com ho va ser al principi dels ordinadors anomenar-los “cervells mecànics”. El concepte d’IA ja té un recorregut de gairebé 50 anys, tot i que el seu autèntic auge s’estigui donant en aquesta darrera dècada i de manera exagerada a l’últim any a partir de l’aparició del ChaptGPT . La IA basada en el coneixement data dels experiments computacionals dels anys setanta i intenta reproduir el funcionament del cervell humà a nivell maquínic. La web semàntica, els progressos en l’aprenentatge i la comprensió tenen a veure amb aquesta concepció. D’altra banda, la IA basada en l’ús i el tractament de dades és molt més recent. Es pretenen establir sistemes d’aprenentatge automàtic a partir d’algoritmes estadístics que van establint patrons i emulacions del comportament humà. El ritme de canvi es defineix com a “exponencial”.
S’aniquila, en paraules d’Éric Sadin, el temps humà de la comprensió i de la reflexió, “privant els individus i les societats del seu dret a avaluar els fenòmens i donar testimoni (o no) del seu consentiment. Desapareix el concepte de llarg termini. El desenvolupament de les possibilitats de la Intel·ligència Artificial és com l’objectiu últim de moltes de les innovacions digitals de les grans corporacions de Silicon Valley. En aquest sentit, Page i Brin, de Google, no han amagat mai que la seva pretensió sempre ha anat molt més enllà de desenvolupar el millor cercador d’internet o d’aportar enriquiments concrets al benestar humà. Hi ha un sentit redemptorista, una convicció teològica en la necessitat de desenvolupar una intel·ligència mecànica que acreixi i substitueixi les limitacions del raciocini i la sentimentalitat humana. El projecte mestre de Google consisteix a superar els límits de la intel·ligència humana, creant i entrenant algoritmes perquè puguin pensar igual o millor que nosaltres, però molt més ràpidament i de manera autònoma.
Elon Musk i Sam Altman van crear, el 2015, OpenAI una empresa dotada amb mil milions de dòlars per al desenvolupament d’Intel·ligència Artificial, teòricament sense ànim de lucre. La pretensió era la “millora” de la humanitat en aquest context de pretesa hibridació home-màquina, dotant aquesta de capacitats molt més potents que el raonament humà. Ens situaren en un estadi on obertament es plantejava la redefinició del significat de ser humà, sense uns límits ètics gens clars. Evidentment, molts dels objectius que afirmen tenir plantejats són poc més que estratègies de màrqueting, però certament la societat hauria de reflexionar i els poders públics establir una certa regulació i control a pretensions que van força més enllà del que és humanament acceptable. Però, no ens enganyem, més enllà de plantejaments grandiloqüents s’ha invertit a la IA amb la pretensió que sigui un immens negoci.
Que cada cop més aspectes de les nostres vides els dirigeixin i prenguin les decisions les màquines resulta preocupant, encara que a això se li doni un nom aparentment neutre com a “agents artificials autònoms” (AAA). Sense caure en el tremendisme apocalíptic, ja hi ha investigadors i centres d’estudis que qualifiquen la Intel·ligència Artificial com una amenaça a la humanitat, així com el desenvolupament de maneres de protegir-se’n. Tota una paradoxa, que la humanitat s’hagi de protegir d’una intel·ligència que ella mateixa ha desenvolupat i que s’ha dotat d’autonomia. Com ho defineix Bàrbara Garson, s’hauria dedicat un grau extraordinari d’enginy humà per desenvolupar un enginy artificial que derrotés l’enginy humà. Certament no cal confondre tot allò que es desenvolupa sota l’epígraf “d’intel·ligència artificial” amb les pretensions i desitjos d’alguns il·luminats que creuen tenir el “deure” de millorar la condició humana a través del coneixement científic i tecnològic. Hi ha aplicacions, especialment en el món de la medicina i la salut, que ens poden proporcionar millores notòries de la nostra qualitat de vida. Hauríem de diferenciar això de les pretensions distòpiques de crear una condició humana superior, un “Homo Deus” arrogant que es fusiona amb la màquina i muta cap a una nova condició i que s’instal·la en una nova dimensió. En aquest camp, com en molts altres, és plenament vigent aquella consideració que els somnis de la raó, de vegades, engendren monstres.
