Qui no produeix ni consumeix esdevé superflu. Aquesta és la lògica salvatge del capitalisme actual i no sembla que s’acabi fent res per a revertir-ho. Cada vegada més una part creixent de la humanitat es va tornant sobrera. El treball va esdevenint un bé progressivament escàs ja que la tecnologia supleix la mà d’obra. Precarietat laboral, baixos salaris que acaben per convertir-se en desocupació de llarga durada. La gent que el sistema econòmic -i la moralitat que el sosté- han convertit en innecessària, deixa de tenir cap rol en la societat i resulta expulsada cap als marges on malviu amb uns cada vegada més magres sistemes d’ajut públic i de les noves formes de “caritat” privades. Sense renda, sense ingressos, no hi ha possibilitat ni tan sols de jugar a captar algunes engrunes del consumisme del món capitalista. Es queda fora i, encara pitjor, el sistema va identificant a aquesta gent com un cost que, més tard o més aviat, caldrà superar. Si això ha passat sempre al Tercer Món, amb ingents quantitats de població maldant únicament per una supervivència difícil, també ha acabat per formar part de la realitat menys lluent del Primer Món, on les bosses de misèria de les seves grans ciutats ja no poden ni tan solament ser maquillades pel que queda de l’Estat del benestar. En aquest context, las elits internacionals amb els seus ben regats centres d’estudis, plantegen el problema de la superpoblació com una qüestió generada per una pobresa massa prolífica en la procreació i advoquen per plans de reducció demogràfics que permetin recuperar la “sostenibilitat” poblacional. Lògicament, el món a reduir el veuen a l’Àfrica o a l’Àsia, però en cap cas al Primer Món. Obvien dues qüestions bàsiques. La pobresa, la gent “superflua” no té a veure amb un excés de població, sinó en un sistema que porta a una desigualtat extrema en la distribució de la renda. Que d’això plora la criatura. L’altra qüestió no menor, i a vegades en som poc conscients, les majors densitats de població no són al Tercer Món, sinó al Món Occidental.
De tot això parla de manera contundent Ilija Trojanow. A El hombre superfluo (Plataforma Editorial, 2018), l’escriptor búlgar desmunta els tòpics interessats que proclamen els mitjans sobre uns problemes d’excés poblacional que, en realitat, són els problemes inherents a un capitalisme tardà que porta a una concentració de la riquesa com mai s’havia conegut, cosa que posa en qüestió la seva pròpia subsistència. La nostra societat i el sistema econòmic estaven fonamentats en el treball. La paradoxa actual és que hem anat a una societat de treballadors sense treball. La carència de tot augmenta en segments cada vegada més grans, als quals fins i tot se’ls impedeix “distreure’s”, que havia estat la compensació sobre la que sostenir un sistema de inequitat. De vegades oblidem que, de fet, continuem vivint en un règim demogràfic de tipus malthusià, malgrat produir de manera ingent per sobre de les necessitats del conjunt de la humanitat. 1.000 milions de persones pateixen fam i per alguns centres d’estudi com el del magnat televisiu Ted Turner, cal generar una política demogràfica contractiva i tornar a un món que, en cap cas, ultrapassi els 3.000 milions d’habitants per, diuen, recuperar la sostenibilitat mediambiental. Un cinisme que, de fet, el que persegueix es retornar a una Edat Mitjana tecnològica on la elit podria tornar actuar com l’antiga aristocràcia. Per Trojanow, l’atractiu que té per molta gent la sèrie The Walking Dead i el món dels zombis té a veure en el fet que cinema i televisió el que fan es reconciliar-nos amb l’horror de la distopía light del present.
