La política catalana és ben curiosa. De fet, ja fa anys que ha desafiat totes les lleis de la lògica. Tothom brama contra la irresponsabilitat dels Comuns per no haver aprovat la proposta de pressupostos, com si haguessin d’estar obligats a fer-ho, i en canvi no es parla de l’escassa coherència de mantenir un govern en minoria absoluta o el haver dinamitat la legislatura a partir del moment que d’independentisme va entrar en fase guerra interna a mort. La realitat és que, pel que es veu, tothom tenia la campanya apunt i s’han llençat ardorosament a portar-la a terme. Esquerra ha començat a fer propostes i promeses. Crida l’atenció el seu nou plantejament sobre finançament de Catalunya. Fins fa quatre dies no volien cap acord amb l’Estat que no fos la ruptura i ara diuen voler un sistema de finançament sobre el qual el govern espanyol estava disposat a parlar-ne ja el 2010. Si tan clara es veu ara, perquè hem deixat passat catorze anys dient que tot possible acord era blasmable i significava una traïció? Ara es reclama un acord, que ve està en que s’hi treballi, però el supòsit de partida resulta, de nou, erroni, és crear expectatives que no són possibles de satisfer i, probablement, ni tan sols desitjables. Es reclama el sistema del “cupo” basc i aquesta demanda es va perdre quan els nacionalistes catalans van negociar tan la Constitució espanyola com l’Estatut d’Autonomia. Euskadi, apel·lant als drets forals, va aconseguir que aquesta fórmula de finançament quedés plasmada en els textos constitucionals. Per cert, un règim de finançament ben poc just per a la resta de comunitats, mentre que els negociadors catalans van ser partidaris d’un altre model, el qual implicava una negociació continuada de la que nos s’entreveia el desgast polític que comporta, per a les dues parts.
El sistema basc no és constitucionalment possible d’aplicació a Catalunya. No enganyem més a la parròquia. És ben legítim i adequat demanar canviar i millorar el règim de finançament. Però s’ha de fer dins el sistema comú de finançament de les comunitats autònomes. Què té això de dolent?, econòmica i políticament res. L’únic que perjudica és un relat independentista que, de nou, es vol fonamentar en la confrontació oberta amb l’Estat, en lloc del consens, l’acord i la col·laboració. Aquesta fixació en diferenciar-se, de tenir un tracte millor i apart de les altres comunitats no només no porta enlloc, sinó que conrea la mala imatge i la cada vegada menor consideració que se’ns té com a catalans. Un supremacisme i una insolidaritat que no domina entre la ciutadania catalana, ans al contrari, però per l’ús partidista que en fan aquells que confonen interessadament la part pel tot, acaba per perjudicar-nos, i molt. Hi ha un tema fonamenta si volem gaudir d’una mica més d’acceptació i de popularitat de la que tenim ara: tot allò que considerem bo per a nosaltres, també ho pot ser pels altres i, per tant, s’ha de poder sostenir i generalitzar per a tots si així ho desitgen. Si no és així, ho volem per a nosaltres sols, el que estem demanant és un privilegi i, això, resulta incompatible amb societats democràtiques, solidàries i inclusives. És ben al contrari d’una actitud progressista que, per definició, vol la millora de condicions fina allà on sigui possible, per a tots.
El sistema de finançament, de Catalunya i de totes les comunitats autònomes, s’ha de reformar i actualitzar i caldrà fer-ho sota la batuta del govern espanyol amb totes les comunitats en funció de les competències que exerceix cadascuna, que no són les mateixes, i amb l’objectiu d’assolir prestacions de serveis similars més enllà dels nivells mitjans diferenciats de renda. Per que qualli el concepte de país plural, cal que el finançament de cadascú sigui clar, transparent, raonat, justificable, flexible i just. Però, sobretot, cal que sigui acordat políticament. No es tracta de “voler més” a seques. Cal demanar un finançament que el sentim adequat i equitatiu. Demanar sempre més, abusar de fer la víctima i amenaçar en fer una rabieta engreixa molt el discurs demagògic i populista però fa molt poc bé al conjunt del país. “Primer els de casa” és un eslògan que prima les baixes passions, resulta una demostració de primitivisme tribal.
