La inflació del mes de març d’aquest any es dispara, a Espanya, un 9,8 per cent. L’escalada dels preus de la electricitat i dels combustibles per la guerra d’Ucraïna i els problemes d’abastiment per l’aturada dels transports per carretera han disparat l’IPC general respecte al mateix mes de l’any anterior. Aquesta extraordinària taxa d’inflació provocada per la invasió russa en els mercats internacionals, va iniciar-se ja la passada primavera degut als colls d’ampolla del comerç mundial, la dificultat per reactivar la producció i atendre l’explosió de la demanda que provocaven les restriccions intermitents de la pandèmia. I es va estressar a finals de 2021 quan l’amenaça bèl·lica començava a ser interioritzada pel mercat. Aquesta inflació recull l’escalada de preus del gas, de l’electricitat, dels combustibles i de matèries primeres importants per a la indústria com l’alumini i l’acer, així com també de cereals. Productes en els que Rússia i Ucraïna resulten actors claus a nivell mundial. Les darreres setmanes s’hi han afegit a Espanya els problemes d’abastiment provocat per la vaga dels transports per carretera, justificada precisament per l’increment de costos degut als preus dels carburants. Això ha tingut un gran impacte, especialment en la disponibilitat d’aliments bàsics com la llet, l’oli o la farina. S’ha produït, així, una escalada difícil de contenir. L’especulació i l’acaparament juguen en aquestes circumstàncies un efecte multiplicador i les inquietuds socials es disparen. Els problemes econòmics i socials abonen tensions polítiques, especialment quan els malestars es concentren i es representen més enllà dels partits polítics convencionals i les organitzacions sindicals conegudes.
La inflació ens fa més pobres a tots. Però com és habitual en aquestes dinàmiques, a uns més que no pas a uns altres. Certament que genera incertesa per a l’activitat productiva. Es contrau la demanda per pura minva de la capacitat adquisitiva i per falta de la confiança necessària per a mantenir l’activitat inversora. Però la inflació es recrea especialment entre les rendes baixes. El sistema salarial no és neutre, aquests no s’actualitzen ni el nivell ni en el ritme de l’escalada dels preus. Els estudis econòmics deixen molt clar que són les famílies amb ingressos més modestos les que dediquen més diners respecte a la seva despesa total a pagar la factura dels béns i serveis bàsics, que són els més afectats En xifres, Moody’s calcula que el 20% de famílies amb menor renda a Europa destina prop d’un 25% dels seus ingressos a pagar alimentació i combustibles, mentre que les famílies amb rendes més elevades només hi destina una mitjana del 15%. Els augments de preus es concentren en productes bàsics que tenen una demanda rígida, amb dificultats per renunciar-hi o substituir-los. Els efectes són perversos. Fa als segments més pobres, més pobres encara, situant a molts d’ells en la zona de l’exclusió econòmica. La inflació resulta un instrument per augmentar la desigualtat en societats que ja ho eren molt.
Gestionar aquestes situacions, prendre les mesures i fer les polítiques econòmiques adequades és molt complex. Qui digui el contrari, o és un cínic o menteix. El llençol és el que és, i o bé ens destapa al cap o bé els peus. Calen mesures contracíccliques que continguin preus i calen disposicions de tipus social que refrenin l’empobriment. S’ha d’evitar que la depauperació inherent als processos inflacionaris recaigui només entre els assalariats. Es requereix d’un pacte de rendes en el que els beneficiaris d’aquestes dinàmiques, que n’hi ha, renunciïn als privilegis i els costos de tot plegat s’equilibrin. El que de ben segur no resol res és baixar impostos com reclama la dreta espanyola de cara a desgastar el govern i crear una “finestra d’oportunitat” per assaltar el poder. Els ingressos fiscals en aquestes circumstàncies resulten més imprescindibles que mai. No podem reclamar més acció i despesa a l’Administració i, alhora, exigir-li que rebaixi uns impostos que, a més, si són adequadament progressius, fan de necessari mecanisme de redistribució. Temps estranys, preocupants i convulsos on el lideratge i el domini dels temps resulta crucial, separa la bona de la mala política. Es necessiten respostes immediates, tangibles, però sobretot actituds comprensibles i solidàries més que no pas tardanes, allunyades i displicents.
