Per a qui, més enllà de tòpics interessats, vulgui entendre el cor ideològic del moviment de Podemos, aquest és un llibre força adequat. Una conversa de qui és un dels referents de la nova esquerra espanyola, amb una dimensió d’activista però també d’ideòleg, amb un dels pilars intel·lectuals bàsics de l’esquerra postmarxista a Europa, però especialment influent en els moviments llatinoamericans de base popular. Chantal Mouffe és, juntament amb Ernesto Laclau, la politòloga de capçalera de la “nova política”, creadors els dos dels conceptes fonamentals amb els que treballen les darreres fornades de politòlegs. D’ells és el tan manejat concepte de “hegemonia”, reformulant el que havia plantejat ja en el seu temps Antonio Gramsci sobre la importància de la cultura en la conformació d’un determinat “ordre social” i el “sentit comú” que el sol acompanyar. També ho és la idea de la necessitat de construir un “antagonista” de cara a construir un discurs polític que sigui estructurador i que se senti activat a la creació d’una nova hegemonia política. Estem davant la elaboració del anomenat “populisme d’esquerres”, concepte el qual tant Chantal Mouffe com Íñigo Errejón reivindiquen, al igual que els moviments polítics llatinoamericans de caire popular que han governat durant una dècada, i que ara es troben en franca regressió. Al parer dels autors, es tracta de superar l’antic antagonisme de classe, per un renovat conflicte que s’expressa entre “els de dalt” i “els de baix”. La seva dinamització com a proposta política consisteix fonamentalment en construir un imaginari de confrontació de “nosaltres” i “ells”, on s’atribueix la possessió de determinats valors i raons històriques a uns sectors populars que han de disputar l’hegemonia a allò que en el món anglosaxó en diuen l’establishment.
A Construir pueblo. Hegemonía y radicalización de la democracia (Icària, 2015), Errejón i Mouffe repassen els temes ideològics centrals de la seva concepció política, alhora que els seus elements estratègics fonamentals. Una visió política molt “llatinoamericanitzada” que grinyola una mica quan es pretén aplicar a Europa, que reivindica règims polítics que tenen en el millor dels casos molts aspectes dubtosos, com el chavisme veneçolà, Evo Morales a Bolívia o el kirchnerisme a l’Argentina. Un llibre que més que per identificar-se amb el seu contingut, és molt interessant per entendre moviments polítics contemporanis que estan sacsejant les velles hegemonies que s’alternaven en el poder. S’agraeix la claredat en la formulació de referències i conceptes, especialment per part de Íñigo Errejón, el qual despulla força l’estructura del seu pensament i de la seva formulació estratègica, on es trasllueix força les seves diferències de discurs i d’acció política en relació a Pablo Iglesias. Llibre per anar una mica més a fons amb formulacions polítiques ara força exitoses, per tenir un xic més d’informació de la que ens proporcionen amb la seva addicció a les tertúlies televisives i a la argumentació només amb frases fetes i eslògans. Queda una mica el regust de la reutilització de materials un xic envellits com per poder construir propostes que siguin radicalment noves. Interessant.
