En la dinàmica política internacional es recorre sovint a argumentar posicionaments concrets en nom d’us suposats “interessos nacionals”. Fa pocs dies encara, l’ex-president Aznar argumentava això per defensar la participació d’Espanya en la Guerra d’Irak, així com la seva presència en la famosa fotografia de les Açores. És evident que no hi ha, per definició, alguna cosa que respongui als interessos d’un territori, i encara menys quan s’afirma ostentosament es pensa en els possibles interessos dels ciutadans d’aquest territori. Amb aquest eufemisme, els mandataris polítics acostumen a referir-se a complir determinats objectius geoestratègics i, alhora, als interessos econòmics de les grans corporacions i de les elits dominants del país. De fet, sol haver-hi una notable convergència d’interessos entre els dos aspectes. L’antiga frase “el que és bo per a General Motors és bo per als Estats Units” que va pronunciar el president d’aquesta corporació, Charlie Wilson, el 1955, simbolitzava la confluència d’interessos polítics i empresarials, i sobretot la concepció de l’Estat com a impulsor i gestor dels negocis d’aquests últims. En alguns aspectes concrets pot haver friccions, contradiccions temporals, que s’acostumen a resoldre en benefici de tots. Ja des del colonialisme que van practicar les potències occidentals a finals del segle XIX, l’estratègic a nivell polític-militar s’alineava convenientment amb els interessos mercantils. En l’estratègia britànica, per posar un exemple, per aconseguir el control del Canal de Suez a partir de la seva inauguració en 1869, es fa molt difícil delimitar els interessos militars vinculats al control de l’Índia de l’hegemonia purament mercantil en les rutes asiàtiques.
Justament, estem en un moment de necessitat de reacomodament de la geopolítica a les dinàmiques econòmiques de globalització extrema, així com davant la necessitat de que el llenguatge utilitzat i les polítiques efectives difereixin cada vegada més. La victòria de Donald Trump a les eleccions americanes, requereix d’això, com també l’ascens del populisme d’extrema dreta a Europa. El president nord-americà ha recorregut a la dialèctica nacionalista i proteccionista per imposar-se. No és imaginable que ara posi en pràctica polítiques d’aquest tipus de llarg recorregut, però algunes concessions simbòliques o purament formals haurà de fer per retardar al màxim la decepció inevitable que provocarà entre un electorat que, en aquesta qüestió, ha resultat notòriament incaut. Aquestes concessions s’hauran de produir també en els països europeus i en el marc de la Unió Europea. Canviaran els llenguatges, però no tant les polítiques. Un renovat procés de desregulació econòmica les grans corporacions ja fa temps que el donen per descomptat. Res canviarà en la dinàmica fonamental cap a una nova onada globalització que s’impulsa ja fa anys últims anys i que té en els grans tractats comercials, la seva concreció. Ara, per salvar malestars ciutadans, s’haurà de recórrer a allò tan lampedusià que “alguna cosa canviï perquè tot continuï fonamentalment igual”.
De fet, les declaracions aparentment proteccionistes de Trump o d’alguns polítics europeus extremadament dretans són purament un recurs verbal, una retòrica buida i bastant cínica, per tal d’agradar i satisfer les oïdes dels seus votants. Si alguna cosa es protegirà, són els interessos de les grans corporacions americanes i europees, i no pas justament els interesso dels ciutadans més desafavorits. Més enllà de gestos cap a la galeria, Trump impulsarà la liberalització extrema que hi ha darrera els tractats comercials de nova generació, en els que s’han esforçat que en coneguem poc més que les sigles. Pot canviar alguna clàusula, diferir els “tempos” o modificar alguna qüestió menor, però la liquidació de la sobirania política anirà més ràpidament que mai amb les desvergonyides i autoritàries majories polítiques que es van imposant. Al govern de Trump hi ha Exxon Mobile, Goldman Sachs, les grans farmacèutiques… Si algú espera decisions en pro dels treballadors i les classes mitjanes americanes, que esperi assentat.
