INTOXICACIÓ DIGITAL
Darrerament es parla del paper d’internet i les xarxes socials en la conformació interessada de l’opinió pública, especialment en condicionar l’opció electoral en un moment determinat. Es retreu a Facebook la facilitat per propagar-hi de rumors i mentides sense cap fonament, però que publicades de manera orquestrada haurien contribuït a l’estat d’ànim col·lectiu que va facilitar la victòria de Donald Trump a les eleccions americanes. Potser és una exageració, però els recursos que es destinen i aniran a la xarxa per persuadir als ciutadans no fan sinó créixer exponencialment. En l’explosió de les possibilitats d’intercomunicació en el món digital s’ha produït el fenomen de donar credibilitat cap a tot allò que circula a la xarxa, a més d’una uniformitat de gustos, d’actituds i de comportaments. Com ha assenyalat un dels gurus del món digital, Jaron Lanier, la xarxa no és un espai neutre, està dissenyada d’una manera determinada i amb una lògica que no era la inevitable, sinó per la que es va optar en el seu moment.
La xarxa és un instrument, i sens dubte la tecnologia més disruptiva de les que havíem conegut fins ara. Ho ha canviat i seguirà canviant gairebé tot a les nostres vides. El món digital no és una possibilitat, és una dada en el nostre món i estableix una lògica de raonament i de comportament. El mitjà és també el missatge. El procés d’homogeneïtzació planetària que planteja la xarxa era, fins ara, impossible d’imaginar. Anem a consultar les mateixes pàgines de dades a internet, llegim les mateixes crítiques i recomanacions, veiem els mateixos vídeos a Youtube, escoltem la mateixa música a Spotify, ens assabentem dels mateixos rumors i utilitzem els recursos que ens permeten visionar les mateixes sèries, abans que les emeti la televisió. Ens plantegem els mateixos viatges de somni i aprofitem les mateixes ofertes de vols barats. Encara que convençuts que estem potenciant la nostra individualitat, en realitat estem confluint en preferències i punts de vista, amb tothom. Perdem biodiversitat de cultures, de tipus de vida, d’idees i de gustos. No hi ha res definitiu, tot esdevé provisional. En el món d’internet res és sòlid, tot és evanescent, aparent i canviant. La continuïtat és un luxe que el món digital ignora. L’esnobisme, l’aposta sempre per alguna cosa nova, s’ha convertit ja en una militància.
Estem constantment informats, en quantitat i intensitat. L’allau constant de novetats, d’informacions, funciona com un eficaç mètode de desinformació. Ens costa distingir el que és realment important del que resulta merament anecdòtic, i és difícil que alguna cosa ens commogui més enllà del lapse curt de temps en què rebrem una nova informació que desplaçarà l’atenció de l’anterior. La majoria de la informació que rebem no està elaborada, ni encara menys contrastada i al darrera no hi ha periodistes. Tendim a donar-li veracitat i credibilitat a tot el que obtenim a la xarxa, cosa que no estem disposats a fer fora del món digital. La distinció entre el que és veraç, explicat i fonamentat, del que obeeix purament a rumors o xafarderies és molt tènue i sovint es confon. Estem en el món de la post-veritat, com diuen ara els politòlegs. Hi ha un espai entre la veritat revelada i la veritat sentida. El que importa és la creença i millor si la considerem compartida per la societat. El filòsof Byung-Chul Han ha escrit que “la hiperinformació i la hipercomunicació no injecten cap llum en la foscor”. L’smartphone és un objecte de devoció digital. Un aparell de vigilància i alhora un confessionari mòbil. Insistim en que tenim la nostra opinió de tot i la volem expressar a cada moment, però cada vegada som més lluny de tenir criteri.
