Fa més de 75 anys que l’existència i les polítiques expansives de l’estat d’Israel condicionen com cap altra cosa la política, la geopolítica i la seguretat internacional. La creació artificial d’un estat jueu enmig de territoris àrabs, tot desplaçant i subjugant aquests, com el temps ha demostrat no va ser gaire bona iniciativa. Després de la Segona Guerra Mundial, un poble amb forts vincles culturals i religiosos que havia patit una diàspora històrica, va reclamar una “terra promesa” com a pròpia, malgrat ser una terra ancestralment ocupada pels palestins. En el context d’una mala gestió de la descolonització per part de Gran Bretanya i del coneixement i impacte del que havia estat l’Holocaust, bona part dels països occidentals com també les Nacions Unides van donar via lliure a la culminació del que era el somni i la reclamació del sionisme: la creació d’un punt de referència territorial per als jueus. El conflicte amb el món àrab estava servit i la supervivència d’aquest destí artificiós va passar tant per armar-se de manera dissuassòria cap els veïns com disposar de la força per practicar una política colonitzadora que anés disminuint la presència palestina i els forcés a marxar. El que havia de ser una realitat mixta on convivissin en pau jueus i àrabs, va esdevenir ràpidament una subjugació i un intent organitzat d’extermini. Mirar els mapes de 1948 i els d’avui sobre qui ocupa què és més eloqüent que cap explicació al respecte.
Israel no és Netanyahu i els extremistes religiosos. Tampoc Palestina és només Hamàs. El radicalisme excloent d’uns i altres es necessiten. Encara que les darreres hostilitats les iniciessin les guerrilles palestines de Gaza, el cert és que la desproporció de forces, la desigualtat amb que s’enfronten, resulta una brutalitat. Gaza fa molts anys que és un territori poc més que un camp de concentració a cel obert. La gent que hi ha viscut de manera gairebé deshumanitzada, han patit el darrer any la destrucció sistemàtica i organitzada per part d’un estat israelià que vol forçar la migració de tots els que hi viuen. Pel camí, s’han assassinat més de 50.000 persones. I bona part del món occidental mira cap a una altra banda sota la consigna de que això forma part del dret de defensa de l’Estat agressor. Si els ocupats també es defensen, se’n diu terrorisme. Les paraules resulten, a vegades, ser molt traïdores. Però Netanyahu i els acòlits, no es conformen amb això. Continuen les destruccions, desallotjaments i assassinats a Cisjordània, amb la voluntat d’ocupar-la amb colons en tota la seva totalitat. Una operació de “neteja ètnica” perversa, organitzada i tolerada. Tot hom sap que quan es redueixen milions de persones a la indigència i són maltractades de manera sistemàtica, més aviat que tard això tindrà moltes conseqüències en la seguretat internacional. La humiliació, sempre genera odi i esperit de revenja.
Netanyahu, un polític que estava en la corda fluixa per casos de corrupció familiar i amb la popularitat sota mínims, s’ha mantingut i es mantindrà al poder gràcies a l’excepcionalitat política que es genera en temps de guerra. Necessita escalar aquest conflicte i donar-li, més encara, una dimensió global. El pas següent que ja ha començat en serà l’ocupació de part o la totalitat del Líban. Un país sense capacitat militar per fer-se respectar i sobre el qual Israel històricament ha envaït o bombardejat quan ho ha cregut convenient. L’excusa són les milícies xiïtes de Hizbulà que estan ubicades al sud del país. Aquí, també la desproporció de força resulta brutal. En una setmana hi ha hagut més de 500 morts per això que Israel bateja com “atacs preventius”. Ja fa mesos, que el primer ministre israelià vol fer entrar en guerra a l’Iran, país que ha demostrat, malgrat les provocacions, no voler satisfer les pretensions de guerra total dels israelians. No els interessa, entre altres coses, perquè també seria un conflicte global amb moltes derivades on els Estats Units i Occident es veurien obligats a posar-se al costat de l’estat jueu. Si s’imposen les pretensions d’escalar i globalitzar el conflicte, els efectes sobre l’economia i la seguretat mundial seran molt grans. De les situacions de violència i caos generalitzat no en surt mai res de bo. Victimitzar, encara més, el món àrab no resulta ni humà, ni just, però tampoc intel·ligent.
