La literatura de Coetzee sovint resulta inquietant. Els contes que donen contingut a aquest llibre se’ns apareixen torbadors, perquè ens interpel·len sobre les nostres decisions i sobre la possible moralitat, o no, que les presideixen. La narrativa d’aquest premi Nobel sud-africà acostuma a ser directe, despullada de tot allò que podria resultar sobrer. Aquests contes, son especialment minimalistes en la seva redacció, però profunds i incisius en les reflexions que ens proposen. Estem davant un magnífic exercici de la millor literatura. La que no només no ens deixa indiferent, sinó que ens colpeix perquè ens encara amb la nostra pròpia realitat. Se’ns qüestiona la manera com interpretem les conseqüències de les nostres decisions quotidianes, però no se’ns alliçona ni se’ns fa retret. Hi ha una actitud compassiva en la significació d’aquests relats. Contes breus, molt sintètics, que son un exercici literari fascinant, tant en l’estil i forma, com en la seva significació. Històries magnètiques, que juguen amb nosaltres i ens transporten cap a una reflexió tan necessària com inevitable.
A Siete cuentos morales (Random House, 2018), John Coetzee recupera la seva alter ego Elizabeth Costello, una pensadora australiana que només existeix en la ficció del novel·lista i que va donar lloc a un llibre magnífic que es va editar en castellà el 2003. En aquests contes, la intel·lectual dura, taxativa i poc convencional ens apareix ja en plena vellesa i amb els estralls que més tard o més aviat ens fan sentir els anys. Això dóna lloc a lúcides reflexions sobre l’art imperfecte d’envellir, les nostres resistències a fer-ho, de com ens hauríem d’esforçar a comprendre altres formes de vida i de com la convivència requereix d’esforços i de generositat. Un llibre magnífic, que convida a ser llegir els contes fent pausa entre ells i així degustar les seves introspeccions i la millor literatura. No resulta una lectura “refrescant”, d’estiu, sinó just al contrari una lectura que agita i commou.
