Els darrers deu anys de la vida política catalana no són sinó la conseqüència d’un immens error estratègic de partida: la reforma de l’Estatut. Certament després de l’equivocació estratègica de fer una nova carta magna per Catalunya, ha vingut una autèntica riuada d’excentricitats i derives irresponsables que ens han portat a l’actual atzucac i que amb un altre sentit de la responsabilitat de bona part dels nostres polítics s’hagués pogut evitar. Però obrir el meló de canviar l’Estatut quan no es donaven les condicions polítiques per fer-ho, va ser un error notable d’un Pasqual Maragall al que probablement la presidència de la Generalitat li arribava una mica massa tard. S’havia ideat l’augment de la pressió des del catalanisme a l’Estat tot preveient que hi hauria un Govern del Partit Popular, i no va ser així. A Catalunya, el fràgil govern tripartit, requeria de la implicació de CiU en la reforma estatutària, quan aquesta força considerava que se li havia arrabassat injustament la presidència en la mesura que havia estat la força més votada. Mals temps per tirar endavant un consens lleial i especialment quan només començar el període de sessions, Pasqual Maragall els hi va etzibar allò de “vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”. Després la redacció i aprovació del projecte d’Estatut va resultar poc més que un camp de batalla. El soci preferent del PSC al Govern, ERC, es va abstenir. Amb el temps les coses derivarien de mal amb pitjor on, lògicament, la intervenció i posada en escena del Tribunal Constitucional no va ajudar gaire a mantenir la política catalana en territori de cordura. De les dissonàncies que s’han produït en la política catalana fins arribar avui és del que parla de manera clara, concisa i suggeridora aquest llibre.
Jordi Amat és, probablement un dels millors coneixedors de la història de la cultura dels darrers temps, així com de la seva especial relació amb la política. Extraordinàriament prolífic a nivell editorial, és present de manera continuada en el debat d’idees a través de les seves col·laboracions com a crític a La Vanguardia i en altres intervencions públiques. És segurament dels assagistes més profunds i interessants amb els que compta el país actualment. Combina bé la exigència intel·lectual de profunditat i la abundància d’informació del bon periodista, amb un estil accessible, dinàmic i literàriament atractiu. A La confabulació dels irresponsables (Anagrama, 2017), aporta una visió sintetitzada i molt crítica del relat dominant a la Catalunya de El Procés, tot explicant la conformació d’una realitat inventada que ha acabat per comprar gairebé la meitat de la ciutadania. Un llibre valent, clar i necessari sobre una qüestió sobre la que una bona part de la intel·lectualitat fuig d’estudi, no fos cas que la condemnessin a l’ostracisme, o bé fa deixadesa de la seva obligació d’encarar a la ciutadania amb els seus defectes i les seves contradiccions tot entregant-se de manera abrandada a la “causa”. Un llibre que honora al seu autor, capaç d’escriure i publicar a contracorrent, com també prestigia aquesta magnífica nova col·lecció dels “nous quaderns d’anagrama”, feta de petits grans llibres d’urgència que ens fa rememorar aquella inoblidable col·lecció de “Cuadernos” d’aquesta mateixa editorial que els anys vuitanta, fent d’estudiants, acostumàvem a consumir delerosament i que ens feien conèixer el bo i millor del pensament europeu. El llibre de Jordi Amat, és un llibre de prescripció obligada.
