La pràctica política catalana en el camp independentista ha resultat la continuació del pujolisme, encara que sigui amb altres mitjans i una certa modificació del llenguatge. De fet, el patriarca Pujol continua essent algú venerat i continuadament homenatjat i acomboiat, malgrat els flagrants delictes comesos per ell i per la seva extensa família personal i política. Tot se’ls hi disculpa en nom d’un fals bé superior. De fet, però, és ell qui va establir les bases d’un plantejament nacional-populista que ha esdevingut hegemònic i que va relegar qualsevol altre plantejament polític i ideològic, alhora que va crear un imaginari patriòtic que ha servit d’element propulsor de les estratègies radicalitzades que s’imposen a partir del 2010. Encara que alguns sectors de l’independentisme actual en procurar enviar Artur Mas a “la paperera de la història”, al gener de 2016, en realitat pretenien recloure en l’oblit a tot el que havia significat el pujolisme, no ho han aconseguit. Va resultar un exercici de voluntarisme autojustificador per part de la CUP i així poder donar suport a un govern de dretes. Pujol, a més de continuar comptant amb notables seguidors que encara -en veu baixa- l’exculpen per la seva elevada contribució patriòtica. El conjunt del moviment nacional-popular independentista, en totes i cadascuna de les seves vessants, li deu molt, tant en la teoria com en la pràctica, al pujolisme. Tot el que s’ha produït dins d’aquesta última dècada dins el món nacionalista té a veure amb el que Jordi Pujol i els seus van començar a dissenyar i configurar a la dècada dels vuitanta. Estaríem ara en la seva fase superior.
El nacionalisme pujolista més que un partit, va erigir un potent moviment del que es podia formar part tot i establir èmfasi diversos sobre els ritmes d’assoliment de la “plenitud nacional”, on era compatible fins i tot militar en altres propostes polítiques fora de CiU, però que compartien amb el nucli dur de Pujol, les grans veritats de país que s’anaven instituint. Això implicava a la durant molts anys organització menor com ERC, però també als grups fragmentats de l’espai nítidament independentista i fins i tot alguns elements de la burgesia als que els avatars de l’antifranquisme els havia portat a militar al PSUC. Així es va anar construint un potent imaginari on, lògicament, la defensa de la llengua i de la cultura “pròpia” conformaven el seu pilar central a partir del qual es construïa una “nova Catalunya”, que per a alguns es basaria en el model socialdemòcrata suec i per altres en el conservadorisme britànic, i fins i tot pel irredemptisme sionista que havia portat, a força de voluntat, a la conformació de l’estat d’Israel. Una al·legoria de país que es legitimava sobretot a través del recurs a un historicisme de caràcter nítidament romàntic. L’adequació del discurs històric a les necessitats de la política, mites inclosos, ha constituït un aspecte fonamental de la construcció del nacional-populisme a la Catalunya dels últims quaranta anys. La commemoració del Mil·lenari de Catalunya, la pompositat del tercer aniversari de la Guerra de Successió, l’enaltiment de dates mítiques -23 d’abril, 11 de setembre-, o la reinvenció del que va significar el Franquisme a Catalunya, han estat elements clau, ara ja absolutament assumits de manera més que distorsionada.
Es va anar construint un relat en el qual es combinava la subjugació a Espanya, per la força, amb un passat esplendorós que s’havia gaudit en els escassos períodes de “llibertat”, erigint-se fins i tot com la primera democràcia del continent, fent una lectura presentista d’una institució de caràcter medieval com era la Diputació del General nascuda al segle XIV, en una concepció de la sobirania política molt diferent i en un sistema electiu que distava molt de ser real. Per aquest motiu els presidents nacionalistes del govern de la Generalitat contemporània -que de fet és una invenció ad hoc improvisada per Fernando de los Ríos a les corts espanyoles dels anys trenta del segle passat- insisteixen a ser els successors legítims d’aquests càrrecs feudals. Quim Torra sempre afirma ser el 131è president. En realitat, resulta ser el novè d’una institució “creada i inventada” amb l’Estatut d’Autonomia de 1932. La conformació de la comunitat cultural feta pel nacionalisme català a partir de la transició política adquireix molt del supremacisme que conté la versió romàntica alemanya d’Herder o de Fichte, la qual sosté no solament una orgullosa “vocació de ser”, sinó d’una victòria i plenitud que tard o d’hora s’aconseguirà de manera determinista. S’insta els ciutadans convertits en “patriotes” a passar a l’acció, reforçar i també dotar de continguts al país i de potenciar els elements d’identificació. I aquí és on estem varats. Molt lluny del que seria construiré una societat moderna fonamentada no en la identitat imaginaria, sinó en el concepte de ciutadania.
