És el tema de moda, del que sens dubte s’ha parlat més aquests dies. Com passa amb les qüestions que són novetat i tothom en parla, sembla que se’n ha de tenir una opinió feta, que sigui a més clara i contundent, sense matisos. Per uns, l’invent de Gerard Piqué i la colla de “famosos” que l’acompanyen és una genialitat, un producte d’entreteniment nou i fulgurant, modern, que supera de molt l’interès que pot generar l’avorrit món del futbol tradicional. Una proposta disruptiva que hauria vingut per quedar-se i ocupar un lloc entre nens, adolescents i joves que s’avorreixen als camps de futbol ja que hi passen poques coses, no hi ha el ritme canviant i sincopat que requereixen els accelerats nous temps. Per altres, estem davant d’una ocurrència frívola i sense substància, un entreteniment de baixa estofa que no té res a veure amb l’esport. Una pretesa competició, que no ho és, ja que les normes són canviants sobre la marxa i on les estrelles no són al camp sinó a la llotja. Un espectacle més aviat esperpèntic format per jugadors de futbol de categoria regional, combinats amb figures decadents que passegen el seu excés de pes i falta de forma per un terreny de joc que, bàsicament, és un plató. Poc té d’esport o de joc. Bàsicament una excusa per fer un bon negoci i reforçar el ego de quatre espavilats.
Jo sóc més aviat escèptic sobre la continuïtat i el futur d’un espectacle amb poca gràcia i encara menys substància. De moment té el benefici d’allò nou i del que tothom en comenta alguna cosa. A banda de les xarxes, els mitjans tradicionals li han fet la campanya promocional a base de parlar-ne a tota hora, més que res perquè s’hi exhibien famosos. Un peix que es mossega la cua. Certament omplir el camp del Barça i fer aguantar a la gent sis hores allà, té un cert mèrit. Caldrà veure quants repeteixen l’experiència d’una competició on els referents són els presidents dels equips i no els seus jugadors. Una sacsejada al caspós món del futbol no li vindria gens malament, no tant pel joc en sí, com en unes estructures organitzatives que el millor que se’n pot dir és que resulten impresentables. Però el canvi no vindrà d’aquest esperpent anomenat Kings League, que conté tots els defectes del model esportiu que coneixem i al que només hi afegeixen frivolitat i espectacle de circ de segona. A diferència dels esports, no aporta res en relació a l’esforç físic, l’estratègia o de bellesa estilística. Encara menys vincles emocionals i entrega de l’afeccionat a uns colors o a determinats jugadors. És un producte efímer com gairebé ho és tot en el món digital. Una metàfora dels temps líquids sense arrels ni atenció persistent que predominen en els nostres temps.
Una part dels esports actuals, de fet, estan mudant cap al model americà de convertir els estadis en parcs temàtics de l’entreteniment i, alhora, en grans superfícies comercials. Impactes múltiples i en sèrie per a tota la família. Entretemps constants per a benefici de la publicitat televisiva i per exhibir en directe tota mena de friquis mostrant habilitats d’interès discutible, música enganxosa, animadors i, encara, noies de bon veure exhibint cos i dots de ballarines. Tot plegat, intens, atordidor, gens interessant i de força mal gust per gastar unes hores que més que d’oci, en són de consum. El comerç mai descansa. Es tracta de restar sempre absorts, depositaris de múltiples impactes canviants i mai expectants o reflexius i gaudint d’una sola cosa. La Kings League és l’exageració de tot això, una gran operació comercial acompanyada d’exhibicions de protagonisme narcisista que hi sobren encara més. Aparèixer amb helicòpter a la gespa del Camp Nou, denota l’excés d’ego d’alguns alhora que una pràctica que no veig gaire compatible amb la pretensió de la sostenibilitat que es branda únicament com a eslògan de màrqueting. Si Gerard Piqué és el model i exemple dels nostres infants i joves, l’emprenedor de referència, estem ben arreglats.
