Les Doges és un lloc aspre i nevat, fet de silencis on dos homes solitaris comparteixen una dura existència al cor d'aquesta remota regió de les Cevennes. Les Doges són l'Abel i en Gus, dos pagesos taciturns que creuen el destí de les seves granges al ritme de la terra i el bestiar. No són amics, ni de tros, senzillament s'ajuden quan és menester.
En aquest entorn hivernal, hi ha ressò de trets que espanten els tords, petjades descalces i sang a la neu.
Les Doges també són secrets enterrats, paraules i lamentacions callades.
Franck Bouysse ens endinsa en un món de patiment, el d'en
Gus. D'una infantesa de maltractaments continuats, físics i psicològics, amb uns pares violents, que sembla que odiïn al seu fill, on no coneix més tendresa que la de la seva àvia qui intenta protegir-lo. Una violència que s'estén més enllà de les quatre parets de casa i s'allarga a l'escola, als carrers del poble. Ell mai entén aquest odi visceral dels pares i es pregunta on es va equivocar, que va fer malament i com hi podia haver posat fi.
Una de les escenes més fosques i colpidores és la de la mort de la mare d'en
Gus i l'actitud que ell té davant els fets.
Entendrem el perquè de tot plegat, però per això hem d'arribar al final d'aquesta trama tan crua i colpidora, que ens mostra el més fosc de l'ànima humana, que destapa secrets amagats al llarg de tota una vida i que potser haurien hagut de sortir a la llum molt abans o no fer-ho mai.
L'ambientació és opressiva, claustrofòbica i immensament fosca tot i la blancor de la neu que cobreix el paisatge. La intriga ens embolcalla des de la primera plana i enes estreny com l'abraçada mortal d'una serp que no et deixa moure mantenint-te dins de la lectura.
Una trama que va
in crescendo, igual que la tensió generada a base de descripcions crues, diàlegs tallants i aspres.
I és que certament el diable és massa llest per a viure a l'infern i prefereix fer-ho al paradís.
