El malisme és tendència. La bondat cotitza a la baixa a la borsa de valors de les virtuts i els comportaments. Hi ha una autèntica atracció pel cantó obscur, pels superrics, per aquells que actuen sense cap mena d’escrúpol. Donald Trump, Elon Musk o bé Mark Zuckerberg en són figures de rellevància, gairebé ídols. Se’ls admira perquè actuen sense miraments, sense cap filtre moral ni social. Es considera que el que tenen és ben guanyat, ja que no s’han aturat davant de lleis ni normes i, encara menys, amb miraments. Qui se’n va a Andorra o ves a saber on per tal de no contribuir al bé comú resulta admirable mentre se’l segueix en la seva demostració de mal gust a les xarxes socials. Que Musk faci una salutació nazi és vist com una ocurrència divertida i no pas com un mal presagi que hauria d’estar penalitzat. Tot s’hi val, probablement perquè la ignorància i la frivolitat van de bracet al nostre món. No hi ha referències històriques, les dictadures dels anys trenta o bé l’holocaust tenen la mateixa importància que un episodi d’una sèrie vista a Netflix. La història ja no s’ensenya. Vivim instal·lats en un etern presentisme, oberts només als deliris del consum i de les novetats que ens arriben pels trastos tecnològics. El món de l’entreteniment sense pausa. La vida és allò que passa mentre matem el temps en jocs inútils immersos en pantalles lluminoses i d’alta definició.
Aquesta reubicació del que és malèvol ha tingut una potent presència en el món estètic i cultural. Cal cridar l’atenció, i per això s’ha de ser exagerat i pronunciar o fer les majors bestieses més que res, per no passar desapercebuts. La capacitat d’atenció no va més enllà de segons i per captar-la cal desbarrar. Entre moltes altres coses, ha desaparegut el bon gust. No resulta tant estrany, doncs, que el dia de la Superbowl aparegués un anunci del raper americà Kanye West a tota pantalla de l’estadi on cridava a anar a la seva web en la qual venia, com a únic producte, una samarreta blanca amb una gran esvàstica. Certament, fa uns anys hauria estat impensable i penalitzable, però avui queda com una ocurrència més, un divertimento. Es tracta de fer soroll. De fet, aquest singular (i vomitiu) personatge ha jugat, i cada dia ho exagera més, a militar en el cantó obscur de la provocació més desagradable. Negre i racista, antisionista, totalitari i, especialment, un gran idiota. Fa unes setmanes va fer despullar la seva acompanyant, contra la seva voluntat, al foto-call dels premis Grammy. Té molts milions de seguidors i, el que resulta més sorprenent, molts milions que escolten la seva música farcida de lletres denigrants.
Amb raó i arran de la Superbowl molta gent s’ha indignat i posat el crit al cel de què això avui en dia sigui possible. I ho és i ho serà més. Molts líders polítics i de les plataformes tecnològiques fan exactament el mateix, la diferència que espanta, és que aquests poden dur a la pràctica les seves fanfarronades. Resulta difícil de “millorar” la idea de convertir Gaza en un ressort de luxe per a vacances d’obesos occidentals. Si això s’accepta, no ens queixem del que vingui. A una part de la població li agrada la transgressió i ara aquesta la representa l’extrema dreta. Temps aquells en què superar els límits era una cosa progressista i es feia en el camp de guanyar espais de llibertat i posar en qüestió els plantejaments més encarcarats de la societat. El món de l’underground va morir asfixiat de tantes bones intencions. Torna a predominar el comportament rude, maleducat, irrespectuós, agressiu, racista, sexista i homòfob. No hi ha al darrere una gran convicció ideològica sinó una actitud destructiva que més que irreverent resulta lamentable. Molts dels que s’hi diverteixen, no és que siguin ben bé així, és la seva manera d’expressar malestars, irritacions i humiliacions cap a un món que no compta amb ells, ni tan sols ho fa qui li tocaria. L’esquerra política els escolta poc i no es dirigeix mai a ells. Ja no són el subjecte polític de la transformació cap a una societat més justa. Als que no compten, només els queda el punk. I aquesta cultura la representa ara la dreta més reaccionària. Mentrestant, el progressisme és naïf i s’emociona amb balades.
