14/05/2018

LA BANDA DE ARRUTI


«En Basauri es de dominio público que la Escarabillera lleva consigo un mensaje en varios idiomes, anunciando una grata sorpresa al afortunado que la recoja después de tomar tierra»


La banda de Arruti de Jon Arretxe
Aquest cop, Jon Arretxe dóna merescut descans al seu peculiar detectiu, Touré, per presentar-nos a una no menys singular banda de Basauri.
L'acció arrenca a les portes de la presó de la localitat en el moment en què Ereño, un dels components de la banda d'Arruti, surt en llibertat. Capítol escrit en primera persona i en el que anirem coneixent als components de la banda i que és el que pretenent fer i el que ja han arribat a fer fins aquell moment. Ereño parlar dels anys d'institut, quan tots ells es van conèixer i van començar a formar quadrilla.

En el segon capítol ens trobem amb un canvi de narrador, ara en segona persona, que interpel·la directament al personatge protagonista, en aquest cas Delgado, un altre dels membres del grup. No ens costa gaire veure per on van els trets i fer-nos una idea força clara de com estan les coses dins de la banda d'Arruti. I si no ens queda prou clar, el tercer capítol — on el narrador torna a canviar per ser ara un omniscient en tercera persona que ens acompanyarà al llarg de la resta de la novel·la— ens ho deixa molt més clar.

 Però Arretxeés un mestre dels girs inesperats, del joc, de despistar al lector i us ven prometo que ho aconsegueix a la perfecció. Ens fa anar per on ell vol, ens fa pensar el que a ell, per interès de la trama, l'interessa que pensem, però en cap moment, i això per a mi és molt important en novel·les d'aquest estil, enganya al lector. Mou els fills, crea girs, ens despista fent servir accions i personatges i amaga, com un bon mag, la traca final que no veurem arribar fins que ens hi trobem de ple.

«La banda de Arruti» és una novel·la curta, té poc més de cent seixanta pàgines, estructurada en set parts de capítols força breus i escrita amb un ritme endimoniat que no dóna descans al lector. Descans que el lector tampoc necessita ni vol, ja que des de les primeres línies està completament immers en la trama.
Arretxeens porta de la mà pel Basauri més sòrdid, durant la celebració de les festes en honor a Sant Faust, al mes d'octubre. D'aquesta manera i com qui no vol, ens va mostrant la festa, els costums, la gastronomia típica d'aquests dies, els talos de Sustraiak, el zurracapote, les quadrilles ..., i tot això mimetitzat en la trama, formant part d'aquesta, jugant a favor d'obra, perquè els fets no serien els mateixos ni es desenvoluparia de la mateixa manera si l'Escarabillerano entrés en joc.
L'autor va col·locant als personatges en el lloc perfecte i adient per la traca final que ens portarà a un desenllaç completament inesperat i sorprenent.

Una novel·la curta, ràpida, plena de diàlegs ben estructurats i versemblants, amb uns personatges més que creïbles, per què són d'aquest tipus de gent de qui tots hem sentit a parlar, a la que segur que en algun moment hem pogut inclús conèixer i una trama molt ben lligada on no queda cap fil solt, amb uns canvis de narradors molt atractius per al lector.

 «He escuchado muchas veces que Basauri es el pueblo más feo del mundo y un nido de macarras pero que cojones, a mi me la suda la opinión de la gente, este es mi pueblo y ya está.»