Esther Vila ens porta la seva segona novel·la,
«La bossa de seda», protagonitzada per les amigues
Mercè Juanhuix i l'Elisa Dorca que ja vàrem conèixer a
«Els bessons darrere la finestra».
La presència de les dues amigues, igual que passava a l'anterior entrega, és l'excusa per presentar-nos els fets que conformen les diferents trames. En el cas de «La bossa de seda» ens trobem amb tres trames diferenciades en el temps: primer la història que la Gal·la San Gil explica a les dues amigues mentre la Mercè la fotografia a ella i les seves joies, en una acció situada a l'Empordà del 2013.
Després tenim la trama protagonitzada per la Càndida, qui arriba, a la dècada dels setanta, a Navata per tal de fer-se càrrec de l'herència del seu oncle.
I a la dècada dels cinquanta ens trobem amb la història de l'Àlvar Moncada.
Tres històries que en un principi poden semblar inconnexes, però que a mesura que ens endinsem en la trama anirem veient com estan relacionades.
L’autora gestiona amb solvència aquests tres salts temporals, aconseguint que el lector sàpiga sempre en quin període es troba i com que personatges es trobarà.
Per altra banda, el llibre comença amb un pròleg on veien dos retalls de diari que parlen de dos accidents molt diferents i allunyats en el temps. Del primer se'n parla força perquè la protagonista és la Marquesa de Doliu, mentre que el segon passa completament desapercebut per ser les víctimes gent anònima. Res ens fa pensar que els dos successos puguin estar relacionats, però el cert és que descobrirem que el segon és conseqüència directa del primer.
L'Esther Vila ens torna a porta una trama d'intriga molt ben trenada, on a través del caràcter inquiet i tafaner de l'Elisa Dorca anirem lligant caps i fent que les tres històries siguin només una: la història d'Àlvar Moncada i Gal·la San Gil. També descobrirem qui és realment la dona que s'amaga darrere el nom artístic de Gal·la San Gil.
Paper important en tota la trama jugant una bossa de seda blava i unes calces que donen el mal nom de «la marquesa sense calces» a la Marquesa de Doliu.
A «La bossa de seda» veurem que res és el que sembla; com els secrets familiars, amagats al llarg dels anys surten a la llum quan menys t'ho esperes; que un malentès mantingut al llarg del temps ens porta a cometre errors imperdonables; que els silencis a vegades diuen, i fereixen, més que les paraules.
L'autora ens retrata molt bé la vida a un poble petit a la dècada dels cinquanta i dels setanta, i encara que hagin passat quasi vint anys veurem com són poques les coses que canvien en la manera de fer i pensar dels vilatans.
El llenguatge planer, directe, sense extravagàncies de l'Esther; els personatges, tant els protagonistes com els secundaris, ben treballats i reals als ulls del lector; la intriga ben plantejada i mantinguda al llarg de tota la novel·la són els factors que fan que ens enganxem a la seva lectura i que en acabar tinguem ganes de seguir llegint les aventures i desventures d'aquest parell de tafaneres amigues.
