Sembla que totes les grans empreses nord-americanes representatives actuals han començat la seva història en una cabana malparida, de fusta, en un pati desolat prop d’alguna via ferroviària on, en algun moment o altre, hi haurà passat en Randy Travis amb la seva veu de locomotora dièsel cantant algun desamor profundíssim a ritme de country com el que es balla a Manlleu.
Harley-Davidson no s’escapa d’aquesta maledicció, per més d’una banda, ja que l’empresa té els seus inicis documentats en una petita cabana de fusta en un pati malparit prop d’una via fèrria als defores de Milwaukee i perquè els seus motors tenen tota la retirada a un dièsel ferroviari, per parell motor, aspecte, acabats, soroll i inacabables vibracions cataclísmiques. En una injustícia de la història, el cognom del fundador Harley va per davant dels tres cofundadors germans Davidson que, si més no per multitud haurien d’anar primers i haver generat una ara impossible marca Davidson-Harley, més justa però més lletja.
El primer record que tinc d’una Harley-Davidson és el d’una foto de color sèpia en què es veia un policia americà mirant decidit la càmera vora el mar en posició de sortir cagant llets sobre l’H-D, orgullós amb els pneumàtics d’automòvil de la màquina, una cúpula com una mampara de bany, una minúscula topcase sobre el parafangs posterior antibales i unes botes d’altres segles amb la seva ànima al ralentí sobre una estrambòtica Harley-Davison Panhead (en comparació amb una Norton o una Brough Superior) mentre lluïa una gorra reglamentària i unes Ray-Ban com a única protecció contra els elements, les bales i la divinitat.
En aquella època en què per anar en moto només calia un parell de collons, no sé ben bé perquè, aquella moto mal engiponada em va captivar, sobretot per la banda dreta del motor en que els dos cilindres s’uneixen en allò que sembla un càrter minúscul i on el disseny de cabana ferroviària llu, cal dir-ho, amb una magnificència difícilment superable. El miratge s’esvaeix per la banda esquerra en què càrter de transmissió o la seva absència prenen l’aspecte d’una banyera antiga, o d’un obi per als porcs, o d’una representació estranya d’una balena ancorada en alguna platja del Pacífic.
Si fa no fa, pels mateixos anys em varen captivar altres biclíndrics, els descomunals i malforjats de les BMW conduïdes per cavallers amb barret d’ala i negres gavardines de pell, els sísmics però elegants de les Guzzi italianes o les més antigues però no per això menys contundents de les Brough Superior a lloms d’un exemplar de les quals Lorenz d’Aràbia va finar estavellant-se a cent milles per hora en algun hortet anglès per evitar un nen que anava amb bicicleta a casa seva a l’hora del puto te, diuen.
Però inevitablement, un cop i un altre, pensava que les punyeteres motos, per dir-ho d’alguna manera, de Milwaukee tenien alguna cosa més, a part de volum i vibracions.
Les revistes de l’època afirmaven que, com les Laverda italianes, un havia de tenir mans d’home llop per abatre la maneta de l’embragatge, que cada pocs quilòmetres calia recollar tot el cargolam de Joseph Whitworth de la màquina, que als revolts era millor no inclinar-s’hi gaire i que els frens serien millors si fossin de fusta.
Llavors, varen venir Easy Rider, els Hell’s Angels i el borratxo d’en Marlon Brando sobre una heretge moto anglesa en un film poc encertat per acabar de confondre al personal sobre les bones o males intencions ianquis en general i dels motoristes en particular.
En algun moment incert de la història ferroviària de les Harley-Davidson es va perdre l’ànima de rails, graves, fusta i quitrà, l’esperit de Harley i els germans Davidson es va vendre al millor postor i fins i to varen cometre la ignomínia de posar el nom de la llegenda a motoretes italianes amb motors de tallagespes de dos temps. Ja se sap, totes les glòries tenen algun deshonor.
Però de mica en mica, la recuperació econòmica i d’esperit dels ianquis als setanta i vuitanta, ajudats per lleis proteccionistes estrictes per donar pel cul als japonesos amb les seves motos universals amb soroll d’aspirador, deien els hogs barbuts, Harley-davidson, ajudada per un gran equip de gent que sabia vendre somnis, va aconseguir evitar la desaparició de la marca i, a més vendre les motos, per dir-ho d’alguna manera, com xurros.
Ara, Harley-Davidson fa anuncis espectacular on joves iupis es disfressen enjoiats de macarres amb calaveres, acompanyats de ties que semblen que vagin més conilles que si anessin conilles mentre observen somrient amb blanc dentat puríssim Monument Valley, Death Valley, el deset de Sonora o el llac Tahoe i impulsen a pensar com és que encara no m’he comprat una puta Harley?
Es veu que les vendes van bé i per Barcelona es poden veure incauts il·lusos aturats als embussos de la diagonal coent-se asseguts a les culates negres i calentes com una locomotora de vapor convençuts que l’entusiasme amb què motor centenari eleva l’extrema temperatura de les seves parts íntimes és agradable i viril, això, sí, si és que han pogut convèncer a la companya de torn que s’assegui sobre un minúscul seient per l’acompanyant d’una sola vegada que mai més no repetirà trajecte ni tal incomoditat.
De tant en tant, als confins de l’imperi on visc, on els ports de muntanya són batuts pels vents estèrils de l’espai i els cels són d’un blau negre que t’hi cagues, als ports on els revolts estan fets amb mala folla, veig algun incaut de la publicitat que proclama llibertat amb cascos Cromwell de barbuts hipsters espaterrats, i atrapo, com els gats a les rates, jugant, entre revolt i revolt alguna Harley-Davison despistada que segur que enyora California mentre arrossega càrter, estreps i transmissió per l’asfalt a tort i a dret com una paparra antediluviana. Llavors, amb la meva elàstica cinquena de l’enèsima moto nipona que he tingut, el repasso amb una mà mentre amb l’altra li faig el signe de la victòria ben fet, a l’estil de Churchill mentre inspeccionava Spitfires abans de la Batalla d’Anglaterra, i un breu somrís se’m perfila als llavis el temps precís perquè em repassi alhora a mi alguna Impala amb rodes de bicicleta i blanc carenat com un vàter antic per posar-nos a tots al nostre lloc mentre l’intrèpid conductor de la Montesa llegeix el Google Maps d’un iPad Air 2 enganxat al manillar amb cinta aïllat d’electricista dels cinquanta.
Les guspires de l’acer ianqui brillen un instant sota el sol del Pirineu abans de caure sobre l’asfalt que les ha engendrades però el ressò llunya, perdut i humil en aquestes contrades, del ianqui bicilíndric ferroviari em remou l’anima d’infant com cap altra moto japonesa ha sabut fer mai.
Rock me Harley-Davidson
Devia aquest escrit a l'Agustí Boixaderes, amic veloç que ara niponeja una mica
