Feia molt de temps que no gaudia tant amb un llibre. I ho dic en el més ampli sentit de la paraula. 'La cantant de fado' m'ha fet pensar; m'ha portat a viatjar per Lisboa, recórrer els seus carrers acompanyant a en Guillem i a la Rita; he patit, somrigut, a vegades inclús he deixat anar una riallada, he plorat, m'he enfadat i he experimentat un munt de sensacions que no soc capaç de reproduir amb paraules.
Jordi Campoy ens porta una història d'intriga, un thriller amb tots els ets i uts. Una rere fons d'història d'amor gens ensucrada ni embafadora, ans al contrari. Un thriller que per moments és endimoniat i altres té la cadència d'un fado. Una trama que té banda sonora pròpia i que paga molt la pena escoltar-la mentre ens endinsem en les seves pàgines. Vuit temes compostos per l'autor, que són una meravella pels sentits. 'L'accident. Dissabte nit. Una semifusa. Pam!'
Les descripcions que en Jordi ens fa de llocs i persones són dignes de ser llegides i rellegides; les comparacions i les evocacions al món musical són constants i precioses. La dosificació de la informació que va donant al lector està mesurada, pautada, com una composició musical; amb girs argumentals que atrapen al lector. I un punt d’ironia fina, finíssima, que fa les delícies dels més exigents
Llegiu-la, sentiu-la, escolteu-la i gaudiu-la, no us penedireu.
