Les bravates de Donald Trump generen moltíssimes notícies. I posat a ser desagradable i intentar fer feliç al seu públic acostuma a ser especialment poc considerat quan parla de la immigració que arriba als Estats Units. Fa dies que ha trobat un filó per estimular els votants, i és la caravana d’hondurenys que es dirigeixen, a peu, cap als Estats Units tot fugint de l’extrema pobresa del seu país i dels de l’entorn per intentar entrar al cobejat veí ric i fer-se, ni que sigui amb una petita porció del somni americà. Trump ha concentrat a milers de guàrdies a la immensa frontera de més de 3.000 quilòmetres que els Estats Units tenen amb Mèxic per tal d’impedir aquesta arribada i promet fer, si convé, un desplegament de l’exèrcit amb més efectius que a l’Iraq. Molta força bruta per contenir un contingent d’uns quants milers de persones que porten caminant una immensitat de quilometres i patint les penúries més inimaginables, per tal de fugir de la pobresa extrema, la inseguretat i la violència d’un país Hondures, que com altres veïns de Centreamèrica, s’ha convertit en narcoestat i en zona d’explotació extrema de la mà d’obra en les maquiles de fabricació industrial o bé al camp. Salaris miserables, sempre treballant justament pel potentat veí del Nord.
Els països centreamericans –Hondures, Guatemala, El Salvador i Nicaragua- són encara a dia d’avui dels països més endarrerits del planeta alhora que tremendament desestructurats econòmica, política i socialment per unes històriques interferències dels EEUU que han considerat en el sentit més literal del terme aquesta zona com el seu “pati del darrere”. Hi viuen, en conjunt uns quaranta milions de persones la millor expectativa de les quals es fugir-ne. A Hondures, el PIB per càpita està per sota dels 2.500 dòlars anuals. Perquè ens fem una idea de la seva condemna, només cal dir que als EEUU és de 60.000 dòlars, o bé a Espanya de 30.000. En un món extraordinàriament desigual, la situació d’aquesta zona del planeta és inacceptable, alhora que insostenible. La globalització econòmica i la seva redistribució mundial de la activitat i la concentració de rendes, ha condemnat aquests territoris i la seva gent a ser explotats i a malviure. Poden fer-ho quedant-se al seu país tot treballant per salaris per sota dels 100 dòlars mensuals que no donen per fer-se amb una mínima cistella de la compra a més de conviure amb la inseguretat i la violència extremes que acostumen a acompanyar el món dels narcotraficants o de la tinença de la terra en unes molt poques mans. L’altra opció és migrar per acabar fent de mà d’obra barata, mal considerada i tractada als Estats Units, al Canadà o a Europa, tot engruixint el món de la precarietat i dels invisibles. Una disjuntiva ben poc engrescadora.
La caravana d’hondurenys, que ja són a Mèxic, sens dubte tindrà un final més penós i dramàtic del que ja resulta el seu desplaçament. Es calcula que, amb onades successives ja en són 10.000 i el risc de conformar un autèntic allau de desesperats, sens dubte hi és. Donald Trump no desaprofitarà l’ocasió per canalitzar els malestars de la població blanca de l’Amèrica profunda cap a la criminalització dels immigrants en general i dels llatins en particular. De fet, molts dels que pretenen arribar van ser deportats i ara reintenten construir-se un projecte de vida digna tornant al cor de l’abundància capitalista, ni que sigui per recollir les engrunes del gran festí. Certament que les grans onades migratòries generen dificultats de gestió i d’acomodació i que probablement els EEUU no poden incorporar al 80% de la població centreamericana que és la que, d’una manera o d’una altra, pretén entrar-hi. El problema no rau en blindar fronteres, sinó en la desigualtat i falta d’expectatives de tanta gent. Quan s’han creat tants desposseïts al món, no val la queixa contra la pressió migratòria.
