Aquesta mateixa setmana el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUD), ha publicat un eloqüent informe sobre les perspectives mediambientals del planeta. Les dades i les seves conclusions resulten demolidores. Els temors que eren titllats fa un temps de pessimistes sobre una eventual tendència autodestructora a la que ens porta un model irracional de producció i de consum, no només es confirmen sinó que la distopía ecològica arriba a una velocitat superior a la que creiem. Els objectius de sostenibilitat que s’han anat fixant pel 2030 o bé el 2050, no només no s’estan complint, sinó que s’és molt lluny de fer-ho. Es requeriria de prendre mesures urgents, però ni els sistemes de gobernança global ho permeten, com tampoc les pulsions negacionistes que predominen entre una part significativa de la nova política dretana que s’autoanomena desacomplexada. El repte del canvi climàtic no s’assumeix com el que és, el major i més urgent problema que tenim plantejat. Un fenomen que altera els patrons metereològics i que provoca un efecte molt ampli i profund sobre el medi ambient, la economia y la societat, tot posant en perill els mitjans de subsistència, la salut, l’aigua, la seguretat alimentària i energètica, amb els efectes demolidors sobre l’augment de la pobresa, la batalla per la terra, les migracions i l’augment de conflictes.
La transversalitat del canvi climàtic ve acompanyada d’una dramàtica pèrdua de la biodiversitat, la reducció dràstica de l’aigua dolça disponible, una mortífera contaminació de l’aire especialment a les grans conurbacions que es van conformant, la inundació de plàstics als mars i oceans, o bé l’esgotament dels recursos disponibles. Tot això en un planeta pressionat per 7.500 milions d’habitants, els quals es convertiran en 10.000 milions cap l’any 2050. La inacció s’ha convertit en una via cap al suïcidi. El model de producció i de consum massius establert i hegemonitzat des dels països més rics, ni es pot sostenir i encara menys es pot generalitzar. Algunes dades són prou eloqüents. El nord-americà mitjà consumeix 3.800 calories al dia, el que significa que si les persones que poblen el planeta consumissin al mateix ritme, caldria un planeta cinc vegades més gran del que disposem. De fet, com fa notar Jeremy Rifkin, els éssers humans rics i pobres avui ja consumim recursos equivalents a un planeta i mig. Dit d’una altra manera, cal un any i mig per regenerar el que consumim en un any, estem gastant el futur.
L’augment de la petjada ecològica en els últims cinquanta anys no té parangó, ni possibilitat de sostenir-se en el temps. Cada persona, de mitjana, deixa una petjada ecològica equivalent a 2,7 hectàrees, el que ens porta a un impacte conjunt de 19.000 milions d’hectàrees en un planeta que només té una biocapacitat de 13.000 milions d’hectàrees. O el que és el mateix, superar una mitjana de 1,8 hectàrees per persona ens porta directament al desastre ecològic. Això són dades mitjanes, però també aquí la desigualtat adquireix tonalitats brutals. Els 1.000 milions de persones amb major nivell de renda, deixen una petjada ecològica equivalent a 3 hectàrees per persona, mentre que els 1.300 milions de persones que tenen una renda per sota dels mil dòlars, només consumeixen 1 hectàrea de biocapacitat per persona. Amb les taxes de creixement de la Xina, entre un 7% i un 10%, el producte interior brut mundial es doblaria en set anys i es multiplicaria per 736 en un segle. És possible major despropòsit?
Com plantejava ja fa uns anys l’ecòleg Ramon Folch, les preteses veritats fundacionals de la civilització industrial clàssica s’han revelat equivocades. Es va considerar que la matriu biofísica era aliena als processos econòmics, creient que els seus components essencials (aigua, sòl, clima…) eren “béns lliures irrellevants”. La consecució d’un nou equilibri de sostenibilitat global, requereix la instauració d’un model radicalment nou de desenvolupament econòmic, social i ambiental. Per això, realment, si que caldria una “nova política”.
