‘Una novel·la sobre un orfenat, inspirada en fets reals'. Aquesta frase que apareix sota del títol, ja em va fer posar en alerta: les històries d'orfenats mai ens expliquen fets agradables, ans al contrari, i saber que per molta ficció que sigui està basada en fets reals, fa que aquests fets encara siguin més reprovables.
Que la nostra història té episodis molt foscos, d'una duresa i crueltat fora de tota mida, és quelcom que sabem (vulguem o no). Que durant el franquisme aquests episodies estaven a l'ordre del dia, que després s'han tapat i maquillat, també és un fet. I que si a més a més parlem dels éssers humans més indefensos, els nens, la cosa pren unes dimensions pantagruèliques, no se'ns escapa a ningú (o quasi a ningú).
Teresa Roig ens porta un relat d'uns fets succeïts en un dels orfenats de Barcelona:
La ciutat dels nens, que estava situat a la serra de Collserola. Una institució que neix el 1951 com a centre de reeducació i on van a parar tots els infants orfes o de famílies sense recursos, per no parlar dels nens abandonats pels seus familiars amb recursos, però poques ganes de fer-se'n càrrec, ja que no eren més que una nosa.
L'autora centra el relat en les vivències dels germans
Gascón, l'
Emilio i el
Carlos. És la història de la lluita i la resiliència del gran,
Emilio; i del conformisme i l'abnegació del petit
Carlos. Uns nens educats des de l'adoctrinament del règim i la religió. Uns nens que són desposseïts de tot el que tenien i abandonats a la seva sort.
Veurem a un
Emilio ja adult i com és la relació que té especialment amb el seu fill,
Carlos, com el tiet de qui mai ha sentit parlar, i el seu net, en
Jan. Com la seva (mala) educació marca la seva figura com a pare.
De nen no amb prou feines va conèixer que era l'amor d'uns pares, la mare va morir massa d'hora i el pare, absolutament autoritari i afí al règim, els va abandonar dies després de perdre-la. Els càstigs, la violència física, el menyspreu i els abusos, son tot el que aquests petits van conèixer. Quan més necessitats d'amor i afecte estaven, el que van obtenir va ser tot el contrari.
En quina mena d'adults es pot convertir aquesta quitxalla? Més, quan la majoria d'ells havia normalitzat aquest tracte vexatori cap a ells.
