Si alguna cosa corromp les nostres societats, és l’augment continuat de la desigualtat econòmica i social. Els augments de la producció, la productivitat i la riquesa a escala global, no compten amb mecanismes d’anivellament, sinó de processos que porten just al contrari. No és només la quantitat ingent de persones que encara viuen per sota el llindar de la pobresa, sinó que la iniquitat, l’augment de la desigualtat econòmica, de possibilitats i perspectives, erosiona el mateix concepte de societat i porta a la presa de posicions polítiques nihilistes i extremes. Va ser a partir dels anys vuitanta del passat segle quan aquesta dinàmica es va accelerar, producte la confluència del predomini polític i econòmic liberal-conservador, amb el procés de mundialització del comerç i de la circulació de capitals. La internacionalització d’alguns factors econòmics, no era un tema intranscendent com tampoc els seus efectes en la societat resultaven neutres. Les grans corporacions prenien el comandament, les fusions els donaven una nova dimensió més d’acord al nou escenari, i la possibilitat dels estats nacionals per sotmetre la dinàmica econòmica als interessos de la col·lectivitat anaven perdent eficàcia.
Mentrestant, uns 2.000 milions de persones tenen uns ingressos diaris inferiors als 2 dòlars, mentre la família Walton propietària de Wal-Mart, ingressa uns beneficis anuals de prop de 20.000 milions de dòlars, és a dir l’equivalent al salari anual de 30 milions d’aquests treballadors que no han tingut la sort de caure en el costat bo de l’economia mundial. I no és que aquesta acumulació de capital en mans de la família Walton reverteixi en pro d’accions inversores que millorin l’economia i la productivitat a través d’investigació i desenvolupament. A àmplies zones de la Amèrica mitjana on “l’efecte Wal-Mart” actua com una autèntica pluja àcida d’empobriment, darrere dels seus baixos preus.
Fa poc més de 200 anys, en l’època de la Il·lustració, el nivell de vida de qualsevol lloc del planeta mai arribava a duplicar a la regió més pobra. Avui el país més ric, Qatar, presumeix de tenir una renda per càpita que és 428 vegades la del país més pobre, Zimbawe. Però si prenguéssim com a referència les rendes més altes de Qatar i les més baixes de Zimbabwe, la xifra resultant resultaria gairebé pornogràfica. No és només que les rendes no s’hagin “filtrat” dels països rics als pobres com havien previst els sacerdots de la nova veritat del mercat eficient, tampoc ho han fet dins dels països. A Estats Units i per no anar de manera demagògica als extrems màxims, la renda mitjana del 10% més ric representa 14 vegades la renda del 10% més pobre. Els països amb un major paper de l’Estat en l’economia tenen nivells de desigualtat notablement menors que aquells en els quals el paper públic ha estat anecdòtic. Mentre a Suècia el 20% més ric disposa del 36% de la riquesa, als Estats Units, el 20% millor situat acumula el 84% de la riquesa; encara la diferència és abismal. Segons el PNUD, 2.500 milions de persones no tenen llum elèctrica, 2.400 milions no tenen accés a serveis sanitaris, 1.500 milions no tenen aigua potable, el que comporta 30.000 morts diàries pels problemes de salut, i encara gairebé 1.000 milions de adults estan condemnats per l’analfabetisme. I no és ja un problema d’escassetat, sinó de repartiment. El 15% de la població mundial realitza el 70% del consum. Les dues-centes persones més riques, tenen el mateix que 3.000 milions de persones. I el que és pitjor no és el retrat fix, sinó la tendència a un augment continu de desigualtat. Als Estats Units, 400 persones dominen el 12% del seu PIB i un 1% de la població té ingressos equivalents al 95% dels seus ciutadans. A Espanya, la situació no és millor. 1000 persones controlen el 75% del PIB i 20 famílies són propietàries d’una quarta part del capital de les empreses de l’Ibex.
La desigualtat ha posat en escac al mateix sistema econòmic i ens trobem al final d’un trajecte en què s’imposa un canvi de paradigma, o si se’m permet, un New Deal, un nou repartiment de treball, de renda, d’oportunitats i d’objectius. Alguns prestigiosos economistes i pensadors socials, amb fama de sensats i moderats, porten anys insistint que un model de desigualtat creixent és insostenible en termes econòmics, en termes socials i en termes polítics, podent ser la primera víctima de la polarització el mateix sistema democràtic, el qual se sosté sobre uns nivells mínims d’estabilitat que emanen d’uns certs límits a la iniquitat. Com coneixen bé els països del Tercer Món, no hi ha cohesió social sense un mínim de benestar compartit. Fa 500 anys, les regions més riques només multiplicaven a 1,8 vegades la riquesa de les regions més pobres. Avui dia, la disparitat regional màxima de la riquesa ja requereix d’un multiplicador de 20. El 1970 hi havia uns 90 milions de desnodrits a Àfrica, el 2020 sobrepassen els 400 milions. Això no és progressar adequadament.
