Gairebé per definició, les economies de mercat són generadores de desigualtat en la mesura que la participació dels individus en la riquesa que creen resulta molt dispar. Al llarg del segle XX, l’establiment de mecanismes d’intervenció pública que fessin un efecte corrector a una iniquitat que tendeix sempre a ser acumulativa i creixent va donar lloc, especialment a Europa, a societats que encara que lluny de ser igualitàries resultaven acceptablement equitatives i cohesionades: el món de Keynes i de l’Estat de benestar. A partir, però, dels anys vuitanta de la mà del renovat individualisme del pensament neoliberal, els processos de disgregació social i econòmica no han fet sinó augmentar. Les diverses crisis que hem anat patint no han fet sinó posar-ho en evidència i multiplicar-ho.
Els epidemiòlegs Richard Wilkinson i Kate Picket han avaluat els costos de la desigualtat en forma d’infelicitat col·lectiva. Més enllà de l’estrictament monetari, la desigualtat té efectes demolidors sobre una part de la societat, en forma de salut, estrès i patologies diverses, així com el reforçament de la tendència a la no cooperació. Les societats desiguals, a part d’injustes, són insanes i costoses. No és tant el benestar de les persones el que costa diners, sinó la seva infelicitat. Tenint en compte que la qualitat de les relacions socials es construeix sobre fonaments materials, l’escala de diferències de la renda té un efecte molt poderós en la nostra manera de relacionar-nos. Ja abans de la crisi econòmica de 2008, es produïen en el món occidental conductes antisocials que induïen a alguns analistes a parlar d’una “societat trencada”. El col·lapse financer va desplaçar llavors l’atenció cap al concepte immediat de “economia trencada”, però les disfuncions socials ja hi eren. Hi ha coses que poden semblar anecdòtiques, però no ho són: per primera vegada en la història, els pobres estan més grassos que els rics. La desigualtat es fica sota la pell. Com més desiguals, les persones d’aquestes les societats tenen més problemes de salut, de violència, augmenta l’ansietat, progressen les patologies psicològiques per falta d’autoestima i inseguretat social, se sent amenaçada la identitat social dels individus febles, apareix la vergonya, l’orgull ferit i la por a perdre l’estatus. La desigualtat augmenta els fenòmens d’ansietat de ser socialment valorats de manera negativa.
Hi ha, també, una correlació entre confiança i col·laboració, i la primera desapareix amb la desigualtat. Qui confia, tendeix a ser més procliu a cultures comunes i compartides. Si desapareix la confiança, disminueix no només el benestar de la societat civil, sinó la pròpia noció de pertinença a una societat. Wilkinson i Picket demostren com es produeixen uns determinants psicosocials de la salut a més dels condicionants merament materials. La seva formulació de a “més diferència de renda, menys cintura”, expressa que el progressos de l’obesitat i de l’excés de pes en el món desenvolupat, especialment als Estats Units, té molt a veure amb “l’efecte consol” del menjar, que actua especialment sobre aquells que pel seu baix nivell de renda se senten socialment exclosos, o bé en els seus límits. La desigualtat també es correlacionaria amb el rendiment i les oportunitats educatives, amb el recurs a la violència com a forma d’expressar l’orgull ferit. En definitiva, la desigualtat genera societats disfuncionals amb costos elevats i molta més infelicitat. Richard Layard, que ha desenvolupat el concepte de “l’economia de la felicitat”, argumenta com la desigualtat estimula l’impuls cap al consum, amb la qual cosa es genera una insatisfacció col·lectiva que té un cost molt elevat.
Les societats democràtiques requereixen d’unes condicions mínimes d’igualtat, o dit d’una altra manera, d’uns nivells de desigualtat moralment acceptables. Les tendències econòmiques i socials actuals estan a punt de sobrepassar, si no ho han fet ja, totes les línies vermelles per mantenir la cohesió política i social, el consens necessari, dins d’uns marges que no ho facin esclatar. Félix Ovejero ha escrit que “quan les disparitats són agudes, és improbable que els ciutadans se sentin compromesos amb les institucions”. Situats en aquest punt, sembla lògic plantejar-se fins a quin punt no es legítim l’aixecament i l’explosió de ràbia dels sectors socials sotmesos a la violència de l’extrema pobresa. Les institucions que no reparen patologies tan evidents, poden exigir el respecte i el compliment de la llei als ciutadans que les pateixen? Parafrasejant John Locke, si la pobresa i la fractura social comporten retornar a un “estat de naturalesa”, els individu recuperarien el seu dret a prendre’s la justícia pel seu compte.
