El sistema econòmic i social en què estem immersos té tints més aviat foscos. El capitalisme en la seva fase actual no té bon aspecte. Ha demostrat capacitat per augmentar la riquesa, per produir i difondre en abundància béns de totes classes, el seu potencial per generar crisis econòmiques i socials profundes, augmentant les desigualtats, provocant grans catàstrofes ecològiques, reduint la protecció social…, s’han demostrat immenses i indueixen a posar en qüestió la seva viabilitat aniquilant les capacitats intel·lectuals i morals, afectives i estètiques dels individus. Certament l’economia liberal, però també el sistema democràtic, ofereixen avui un aspecte nihilista. Per dir-ho suaument i a la manera lírica de Lipovetsky, el capitalisme ha provocat “la desaparició de les formes harmòniques de la vida, l’evaporació de l’encant i del gust de la vida en societat. L’economia liberal destrueix els elements poètics de la vida social, és incompatible amb la bellesa”. Riquesa del món, empobriment de la vida; triomf del capital, liquidació del saber viure; imperi de les finances, “proletarització” dels estils de vida. El que antany Bertrand de Jouvenal en deia “pèrdua de l’amabilitat”.
La política hauria d’establir els límits, recompondre el model econòmic i canviar la lògica social. Les desigualtats sistèmiques incrementen l’ansietat, deterioren el capital social i exposen a la majoria a la pobresa i a la insatisfacció vital. Això té evidents efectes negatius també sobre la salut. La reducció de les desigualtats disminuiria els costos socials, incrementaria la qualitat de vida i alteraria la dinàmica del consum per l’estatus en què estem immersos. L’abundància genera, i té com a fonament, la continuada producció i reproducció de novetats per al consum. El “capitalisme del desig” del que parlava ja fa uns anys el filòsof francès Gilles Deleuze. Però la novetat permanent reforça l’ansietat i debilita la nostra capacitat per preservar objectius personals i socials a llarg termini. Hem convertit la novetat en fetitxe i això comporta la idealització de la productivitat. Més enllà de proporcionar-nos béns materials, la prosperitat tindria a veure amb la nostra capacitat per participar en la vida de la societat, amb el nostre sentit de disposar d’un propòsit compartit i amb la nostra capacitat de somiar. Fins i tot hem adaptat la formació als imperatius del mercat. Per Marta Nussbaum, “el mercat ens insensibilitza; erosiona la nostra capacitat de sentir empatia davant el dolor dels altres, fins contaminar i empobrir un model educatiu que queda progressivament reduït a ser útil per al mercat, encara que paradoxalment resulti disfuncional per a un sistema democràtic que necessita també ciutadans crítics”. I els mercats no són neutrals, com ens recorda el pensador nord-americà Michael J. Sandel.
S’imposen canvis profunds, i fins i tot dràstics, que impulsin els comportaments socials i deixin d’incentivar la improductiva competència per l’estatus, superar el profund engany de la cultura de la meritocràcia. Materialisme i felicitat no es donen la mà. Està demostrat que les societats més igualitàries són societats menys ansioses. Cal trencar i invertir la lògica social de la cobdícia i del consumisme per situar l’activitat econòmica dins dels límits de la cohesió social i de l’ecologia. No podem sacrificar el benestar de la majoria, pel plaer d’uns pocs; no podem sacrificar el nostre benestar a llarg termini per dubtosos plaers immediats. Com indica Tim Jackson, cada societat fixa el punt d’equilibri entre altruisme i egoisme, entre novetat i tradició. “Quan les tecnologies, les infraestructures, les institucions i les normes socials premien l’autopromoció i la novetat, els comportaments egoistes que busquen sensacions prevaldran sobre aquells més considerats i altruistes”. És funció dels governs d’assegurar que els béns públics a llarg termini no siguin soscavats pels interessos privats a curt termini. El govern no es pot limitar al paper de protector de la llibertat de mercat, sinó que ho ha de ser del contracte social. L’Estat ha de ser el mecanisme de compromís d’una societat, el protector d’una prosperitat compartida.
La desigualtat econòmica i social en què estem immersos i que creix a passos gegantins no és el resultat imprevist del capitalisme actual, un efecte pervers i col·lateral amb el que cal conviure. Encara que ens puguin induir a engany algunes declaracions “bonistes” d’alguns magnats que afirmen estar compromesos amb el desenvolupament integral de la humanitat i que fan ostentació de tornar a la societat el que aquesta els ha proporcionat, la realitat és que conforma el paradigma ideològic del liberal-conservadorisme contemporani. Individualisme extrem, mercat desregulat i la desigualtat com a estímul i com a efecte necessari per a una adequada maximització dels beneficis i per disciplinar la mà d’obra. La política ve després, com a instrument subordinat als interessos de l’establishment, convertint la democràcia en un sistema purament formal que poc té a veure amb la conformació i la gestió dels interessos i del benestar col·lectiu.
