La prosa d’Alexandre Dumas és d’aquella que, si es tractés d’un menjar, diríem que passa bé, no atipa i et deixa satisfet en havent acabat. A més, la fama de les seves novel·les transcendeixen el més enllà literari. La protagonista d’aquesta novel·la, la Marguerite Gautier, és una “cortesana”, el que vindria a ser una dona que viu de la cotització del seu cos i del saber fer del seu cos entre l’alta societat parisina. La Gautier arriba a ser la més desitjada de tots, fins i tot, ella, es permet el luxe de rebutjar Comtes rics que la podien haver mantingut a cos de reina més anys dels pocs de 20 que va viure.
“La dama de les camèlies” és una història d’amor sincer, dels amors que calen fons, entre una dona de vida alegre que no havia experimentat mai l’amor vertader, malgrat que donava passió als seus amants, sobretot, rics i un noi que s’enamora bojament d’ella no només físicament –que sí- sinó espiritualment, de l’amor de bo de bo. És la història dels gelos d’ell que el fan malviure i l’amor tan elevat d’ella envers ell que sacrifica la seva vida per no condemnar la d’ell. També és la història de l’amor del Sr. Duval envers el seu fill i viceversa, el qual traspassa l’amor paternofilial per donar-se a la Marguerite Gautier a qui, malgrat no voler oficialment com a nora, se l’estima com a tal perquè veu com ella estima el seu fill i aquest el que pateix per ella.
En resum, una història d’amor, de gran amor que, si no fos literària, a més d’un se li humitejarien els ulls talment com encara li passa a l’Armand Duval quan pensa amb ella, amb la Marguerite Gautier, la Dama de les Camèlies. Llàstima que des de la primera plana ja sabem quin final ha tingut ella. Al final, a mi m’ha quedat un no sé què a la panxa de pena i d’amor, com si estigués en la pell del jove amant desconsolat per haver perdut l’autèntic amor de la seva vida. I paro perquè em piquen els ulls …
Jaume Salés i Malian
