Els fenòmens meteorològics son, per definició, imprevisibles i en les seves manifestacions extremes poden ser incontrolables. Això ha estat sempre així, encara que sembla que ho haguem oblidat. La història de la humanitat ha estat un continu mirar al cel per tal d’intuir el temps que farà, un tema gens menor. En temps de ciència, la meteorologia ha avançat molt com a tal. Disposa de molt coneixement acumulat per l’experiència i també de tecnologia molt sofisticada, dista, però de ser una ciència exacte. El passat tampoc es gaire referència quan el canvi climàtic ha comportat l’augment de comportaments i fenòmens extrems. I no estem ni estarem preparats del tot ni a nivell material ni mental per assumir-ho. No hi ha garanties que allò excepcional o poc probable no acabi per passar. El que és tràgic, per més que ho minimitzem, pot acabar per donar-se. Si en el passat els humans veien en els grans desastres que provocava la naturalesa una expressió de la fúria dels deus, ara culpem a l’Estat o bé a la política de la que habitualment malparlem. Certament, que moltes vegades la gestió pública no és la millor possible o bé que els recursos disponibles per fer front a contingències no són els suficients. Però, ho analitzem quan votem? Perquè abonem la reducció d’impostos i després aspirem que l’Estat estigui a punt per a tot? Si apostem per algú que diu destinar els diners de les emergències a festes taurines, no som una mica responsables que després no estiguem preparats? Com deia algú amb molta ironia, caldria pensar abans de votar, que aquest és un acte eminentment polític més que no pas festiu.
La desgràcia de la Dana ha provocat que emergissin multituds d’experts sobre el que calia fer i no s’ha fet. “Jo ho arreglaria”. A les xarxes, el cunyadisme s’ha imposat coma actitud dominant, amb relats molt dirigits des de les posicions antipolítiques de l’extrema dreta. La major part del que s’ha publicat, invencions per donar una sensació de desgovern i caos general, que ha més aviat dificultat l’acció pública per fer front a la calamitat que s’acabava de produir. És molt probable que, i no se sap perquè, les alarmes no es posessin en marxa quan ho havien de fer. Temps hi haurà per avaluar-ho i corregir allò mal fet i, si cal, demanar responsabilitats. Provocar una mena d’aixecament popular a partir de rumors, falsedats i mitges veritats només ha comportat més patiment als afectats i problemes per afrontar-ho. La idea de que “això ho arregla el poble” pot sonar molt èpica, però ni és cert ni serveix de res. València no necessitava gent amb escombres, la majoria dels quals feien nosa, sinó grues, buldòzers, camions i professionals especialitzats militars o civils, que buidessin els carrers de tota mena de trastos pesants, només després es podria afrontar el tema del fang i la neteja. Calia prioritzar trobar víctimes i desapareguts, però en res ajudava el tremendisme interessat sobre els milers d’ofegats que, deien, hi havia d’haver als aparcaments soterrats, i no eren tals.
Resulta curiós que, posats a demanar responsabilitats, gairebé ningú parli de l’urbanisme homicida practicat per, diguem els darrers setanta anys, en unes terres donades a l’especulació pel caciquisme i la dreta més rància. Encimentar aiguamolls i torrenteres no és mai una bona idea. Quan plou, plou. Les canalitzacions no solen resultar suficients quan el que cau és extrem. En el cas valencià, haver convertit en col·lectors asfaltats i en grans pendents els cinquanta quilòmetres que separen la zona muntanyosa del perfil marítim, ja es veu que pot acabar malament. I de tant en tant, ho fa. No com ara, però són molts els aiguats patits per la zona els mesos d’octubre. L’aigua caiguda no es digerible per uns camps que ja no són tals. Els cabals i els onatges que es creen, són mortals. Aquest urbanisme es va decidir i es continua fent com a resultat de polítiques “constructivistes” que alguna gent vota com si no hi hagués un demà, pensant que s’obtindrà alguna engruna de la riquesa que se’n derivi. Fals creixement econòmic. A Catalunya, això passa molt al Maresme, la sort és que les rierades aquí provenen només de quatre o cinc quilòmetres endins i no poden generar tal nivell de destrucció.
Cada vegada més, l’extrema dreta i la ignorància -potser és redundant- són els qui estableixen el relat de les coses. La lògica de les xarxes socials de veure qui la diu més grossa, enredar i simplificar temes complexos els va molt bé. No hauríem de ser tan crèduls. Potser seria bo que en lloc de mirar tant sovint el twitter, tornéssim a mirar el cel. No sé si aprendríem a llegir el temps, però resulta més poètic i ben segur que fa menys mal.
