L’anomenada refundació de Convergència Democràtica de Catalunya ha donat lloc al darrer cap de setmana a una escenificació força eloqüent de com han canviat els temps, amb tocs de sainet força indicatius que quan es van perdent espais de poder de manera progressiva i s’olora una certa desfeta, desapareixen antigues unanimitats i es van obrint les costures. Per mantenir les metàfores marineres tan del seu gust, diríem que els símptomes de naufragi el que fan és accelerar les decisions errònies dels comandaments, el que provoca l’acceleració de la sotsobra. El fals debat sobre la nova denominació i les ínfules de mantenir el lideratge per part d’Artur Mas han aixecat protestes i alçat una rebel·lió, del tot impensable fa uns anys quan aquest partit estava en mans del Gran Timoner. De fet, Convergència no ha pogut superar un pujolisme que ho era tot, i els seus fills polítics han hagut de mudar d’unes sigles massa vinculades a la corrupció institucionalitzada que havia facilitat el seu patró. Mentrestant la cultura política d’esquerres assisteix atònita a una desfeta de CDC, provocada per ells mateixos, per la que havia maldat i no se’n havia sortit durant més de trenta anys en que realment el pujolisme a més d’esdevenir força hegemònica resultava notòriament antipàtic per la seva pretensió de representar en exclusiva la catalanitat.
De fet no és només la corrupció del 3% i del pinyol familiar la que ha forçat a aquest intent de reconstruir-se tot canviant el nom, sinó també la notòria desorientació política en què es mou aquest partit ençà del 2010, quan Artur Mas aposta per surfejar sobre l’onada del creixent moviment independentista, tot pretenent liderar-lo. En nom de mantenir l’hegemonia política i de poder, es van cremar etapes amb una rapidesa inusitada des del particularisme nacionalista que pretenia mantenir un encaix amb tensió contínua amb Espanya per allò “del peix al cove”, a propugnar un sobiranisme que permetés una segregació parcial i pactada, per acabar defensant una independència que s’havia d’aconseguir de manera ràpida amb una declaració unilateral en un termini ja gairebé exhaurit de 18 mesos. Amb menys de cinc anys, Artur Mas ha passat de ser la reencarnació de Francesc Cambó, a pretendre ser el Simon Bolívar de Catalunya. Indigerible per a un electorat majoritàriament conservador i de gent d’ordre. Una cosa era el verbalisme tàctic d’apel·lar a un horitzó indefinit de “plena sobirania”, i una de molt diferent acabar en mans del relat polític plenament independentista i anticapitalista de la CUP. Fins aquí podríem arribar!
Encara que molta gent el considera un gran líder polític, de carisma innegable, Artur Mas sembla que acabarà per ser l’enterrador d’un determinat imaginari i d’una gran estructura de poder polític. El seu tacticisme, tot i que l’ha permès resistir un temps, ha acabat per dinamitar l’espai polític del que havia gaudit. La macedònia ideològica de la nova organització -d’ultraliberals a socialdemòcrates- no contribueix a donar-hi ni gaire lògica, ni gaire cohesió. Situar-se en l’independentisme pur i en el republicanisme, no fa sinó la sensació del que es vol és disputar de manera il·lusòria l’espai polític d’Esquerra Republicana. El canvi de nom no proporciona per ell mateix ni un relat coherent, ni una estratègia, i encara menys un electorat. Tots les denominacions resulten errades quan no se sap cap on es va. Mentrestant, una part del conservadorisme catalanista es troba orfe de representació i, segons semblen indicar les darreres eleccions, no fa fàstics a votar al Partit Popular a Catalunya, encara que el representi algú tan antic i resclosit com Jorge Fernández Díaz. El prefereixen a les sorpreses i a les ocurrències.
