Ja fa un temps que els resultats electorals, o en referèndums, als països occidentals ens poden resultar sorprenents, relativament imprevistos perquè els malestars profunds no són recollits prèviament per les enquestes. Quan les opcions majoritàries donen com a resultat el triomf de l’estrafolari, el què és més extrem o fins i tot allò que pot anar més contra els propis interessos dels votants, es comença a tenir la sensació que una part de la ciutadania s’expressa en negatiu, que vota a la contra, que manifesta rebuig i que, de fet, confia molt poc en la política i en les institucions democràtiques. Això té a veure amb la poca consideració a la que s’ha fet mereixedora la política, en el seu notori desgast, però té a veure sobretot amb la situació econòmica i social. Cada vegada resulta més il·lusòria la imatge de l’ascensor social, que havia estat el gran atractiu de l’economia de mercat per a àmplies capes mitjanes i treballadores. Un cop es demostra la impossibilitat d’ascens ja que el talent, l’esforç i el treball no serveixen per millorar la situació, alguna cosa s’esquerda. Louis D. Brandeis, jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units, ho va deixar meridianament clar ja fa anys: “Podem tenir democràcia en aquest país, o podem tenir una gran concentració de riquesa en mans d’uns pocs, però no podem tenir les dues coses al mateix temps”.
La ruptura de la societat del treball i el deteriorament dels mecanismes de redistribució –salaris, tributació- corromp l’aliança històrica entre capitalisme i democràcia. La democràcia va néixer a Europa i als Estats Units com “democràcia del treball”, en el sentit que la societat es recolzava sobre el repartiment del treball remunerat. Sense seguretat material no pot existir llibertat política i es comencen a sentir amenaces de noves i antigues ideologies totalitàries. La pregunta que es feia ja fa un temps el sociòleg alemany Ulrich Beck és absolutament pertinent: És possible la democràcia més enllà de les “seguretats” de la societat de treball? A mesura que l’ocupació es fa més precària, les bases de l’Estat de benestar es deterioren i les biografies normals es desvertebren; la pressió sobre l’Estat de benestar, sempre creixent, no pot finançar-se a través d’una borsa pública plena de forats. Per Joseph Stiglitz, estem davant “les restes del naufragi d’un capitalisme disfuncional” que la crisi s’ha cuidat d’aprofundir i evidenciar. Quan es deroga el contracte social, quan es trenca la confiança entre el govern i els ciutadans, el que es produeix és la desil·lusió, la manca de compromís i en potser coses molt pitjors.
En la societat moderna la dignitat ha estat associada a la feina i la dependència a la vergonya. La compassió sovint fereix. L’extrema desigualtat en la qual un 10% de la població posseeix el 85% de la riquesa mundial, i la meitat més pobra ha de repartir-se un 1%, crea una inestabilitat econòmica, social i política, que posa en escac al sistema democràtic. Més enllà de l’estrictament monetari, la desigualtat té efectes demolidors sobre una part de la societat, en forma de salut, estrès i patologies diverses, així com el reforçament de la tendència a la no cooperació. Les societats desiguals, a part d’injustes, són insanes i costoses. No és tant el benestar de les persones el que costa diners, sinó la seva infelicitat. Hi ha una correlació entre confiança i col·laboració, i la primera desapareix amb la desigualtat. Qui confia, tendeix a ser més procliu a cultures comunes i compartides. Si desapareix la confiança, disminueix no només el benestar de la societat civil, sinó la pròpia noció de pertinença a una societat. Les societats democràtiques requereixen d’unes condicions mínimes d’igualtat, o dit d’una altra manera, d’uns nivells de desigualtat moralment acceptables. Les tendències econòmiques i socials actuals han sobrepassat totes les línies vermelles per poder mantenir la cohesió política i social. Quan predomina, la desigualtat, la pobresa, la incertesa i la por, es perd el sentit de responsabilitat i la noció de ciutadania compartida.
