Vivim uns temps en què el pessimisme està carregat de raons. Polarització, predomini del discurs de la dreta extrema, manipulació informativa, perill de guerra, precarietat, exclusió social, pobresa, escalfament global, manca d’expectatives, inseguretats i incerteses diverses… La idea de progrés sobre la qual se sustenta la civilització occidental des de la Il·lustració s’ha demostrat més feble del que esperàvem. Ara, costa molt defensar la idea de progrés. Dins de les classes subalternes, probablement siguem l’última generació que ha aconseguit unes seguretats i uns nivells de benestar acceptables, millors sens dubte que la generació dels nostres pares, al igual que els nostres pares van millorar i molt la dels nostres avis. La generació dels nostres fills, amb molta formació i havent viscut en un entorn cultural i tecnològic relativament còmode, té molt difícil d’evitar que la seva situació social, econòmica, material i d’independència per construir el seu propi projecte de vida millori. Una altra cosa és si es pertany al nucli acomodat d’aquesta societat de guanyadors i perdedors cap a la qual hem evolucionat, en la qual ja no és possible la classe mitjana. El món de l’establishment, de les elits, és cada vegada més un altre món. Ja no hi ha paràmetres ni possibilitats remotament semblants o comuns.
La crisi de la política actual, amb escassa credibilitat de les seves formes i continguts, així com l’eclosió i predomini de formes extremes vinculades a la indignació de la ciutadania, no és una cosa temporal, una explosió momentània, sinó més aviat un moviment profund que té a veure amb la infeudació de la política per part de l’economia, o el que és el mateix per l’establishment beneficiari del capitalisme desencadenat. La democràcia ha estat buidada sinó de tot contingut, sí almenys de bona part d’ell. El neoliberalisme manté una relació poc feliç amb la democràcia, una cosa evident si tenim en compte que la societat democràtica se sosté sobre el treball remunerat, algunes seguretats i uns certs límits a la desigualtat. Un cop dinamitat tot això, una vegada el famós ascensor de la mobilitat social fa ja temps que només funciona cap avall. Es produeix una minva enorme del capital social. El nou capitalisme està aconseguint que hi hagi creixement sense ocupació i que la població tingui por i accepti qualsevol cosa. Es criminalitza de la pobresa i l’Estat-nació va quedant ara reduït a les seves funcions penals de vigilància i càstig.
En la recuperació de la política com activitat i funció extremadament honrosa, caldrà aprendre a distingir els líders dels messies, les propostes raonables del populisme. Totes les promeses de redempció, ja sigui al cel com a la terra, han acabat amb formes de dominació. En la nova política ha adquirit un renovat protagonisme una narrativa basada en la desinformació i la por. El perill del populisme és gran allà on les estructures democràtiques són especialment febles. S’imposa el recuperar els valors inherents a la cultura democràtica de tolerància, reconeixement, respecte a la diversitat i la raó il·lustrada com a base de qualsevol debat i discussió. També distingir els fets veraços de les meres invencions fraudulentes. S’imposa no seguir ignorant per més temps els nostres problemes comuns i “el nostre destí comú”, per a això necessitem d’un marc d’interacció política i moral. Es requereix d’un projecte institucional de signe cosmopolita, consistent en la consolidació d’un dret públic democràtic a nivell mundial que revisi i superi el concepte tradicional de sobirania. El model liberal de sobirania vinculada a un territori ja no serveix, quan els grans desafiaments s’han justament desterritorialitzat. Si la globalització ha suposat el triomf de dinàmiques transfrontereres, s’ha alterat la democràcia i el control dels governs a nivell nacional.
Perquè això sigui possible, el concepte de ciutadania ha de continuar avançant, si pot ser sense retrocessos ètnics i tribals, cap a un cosmopolitisme en què la mateixa noció de ciutadania no estigui basada en la pertinença exclusiva a una comunitat territorial, sinó en normes i principis generals que puguin ser arrelats i utilitzats en diversos escenaris, una ciutadania de de diversos nivells, amb una legitimitat democràtica de diverses capes. S’imposa el múltiple i el complex. Parafrasejant Tony Judt i la seva pragmàtica defensa de la socialdemocràcia, podríem concloure que la política democràtica no representa un futur ideal; ni tan sols un passat ideal. Però és la millor de les opcions que tenim avui, justament per recuperar el present i el futur.
