La política té girs inesperats. El de Pedro Sánchez d’ahir és molt gran i de sortida complexa. Fa molt temps que la política a Espanya, de ma mà de la dreta i l’extrema dreta que a hores d’ara ja es confonen, s’ha convertit en un autèntic femer on predomina l’insult, la desqualificació i la destrucció de l’adversari utilitzant acusacions burdes i sense fonaments. Quan no governa, la dreta actual no accepta la legitimitat dels que ho fan i es llença amb tota mena d’armes a destruir la credibilitat dels adversaris i a crear atmosferes agòniques i irrespirables. Pedro Sánchez ha estat, des del primer dia, la autèntica bestia negra per a ells. Se la desposseït de qualsevol atribut humà i se li han adjudicat tota mena de pulsions que evidenciarien un quadre mental desquiciat. Se la qualificat de dèspota, dictador, lladre, desgraciat, usurpador, antiespanyol, terrorista… Lògicament, Sánchez o qui sigui et pot agradar més o menys com a polític, però ningú mereix, polític o no, un tracte d’aquestes característiques. Per suposat, també compta posar-se amb la família fins a nivells inacceptables. A Alguns països, aquest llenguatge i aquesta actitud destructiva es queda en el cam de l’extrema dreta. A Espanya, en realitat es confonen. És dur afirmar-ho, però a Espanya la dreta democràtica és pràcticament inexistent. La brutalitat que es practica respecte als adversaris -la gent de Podemos va patir un assetjament personal i polític insuportable-, neix en l’ecosistema mediàtia de emissores de ràdio i diaris digitals que, de manera molt considerada, s’ha qualificat com la “fachosfera”. Notícies falses, invencions, acusacions sense cap base…, es comencen llençant aquí per, després, els diguem-ne polítics de dretes utilitzar-ho a les tribunes de les institucions i les rodes de premsa. El mal ja està fet. En una societat política tant polaritzada una part de la ciutadania ho compra de manera acrítica. Difícil defensar-se i encara menys parlar de política entre tanta cridòria. I els jutges, la majoria dels quals formen part de l’entramat necessari dels interessos de la dreta extrema i de la corrupció considerada “acceptable” que practiquen els de sempre, no dubten en obrir diligències davant “denúncies” fet per pseudosindicats mafiosos com Manos Límpias. Vaig sentir un dia explicar a Dilma Rousseff, ex presidenta brasilera, que a l’Amèrica Llatina però també a la resta del món, els cops d’Estat ja no els fan els militars sinó els jutges. Han estat adequadament formats per fer-ho. Cal que demòcrates i progressistes ho denunciïn i assumeixin la defensa de l’Estat de dret en el seu bon sentit originari.
Hi ha qui considera el gest de Pedro Sánchez un mer moviment estratègic. Podria ser, però no ho asseguraria, té més significat i calat. La cacera a la que se l’ha sotmès és d’una brutalitat sense parangó. Per més fred que el personatge ens pugui semblar, hi ha coses que han de resultar insuportables. Els polítics, també són persones i la política espanyola, a hores d’ara, s’ha fet impossible per gent digne d’aquest nom. La sortida és complexa. Es pot produir un moviment popular que el referendi i en justifiqui la continuïtat. També, que proposi una moció de confiança a les Corts. Si algú de la majoria actual es despenja, la ultradreta es farà amb el poder i que cadascú ho expliqui al seu electorat. O, directament, convocar eleccions per després de les europees. En aquesta dinàmica, l’esquerra hi pot perdre el poder, però jo no subestimaria la capacitat d’activació del vot progressista. A hores d’ara, el debat ja no és de model polític, sinó de conservar una democràcia digna d’aquest nom i, en aquest punt, no queda lloc pel relativisme. Només un comentari crític: estic d’acord amb aquells que diuen que la lògica perversa de la dreta ultramuntana se li havia d’haver parat els peus molt abans. Com també, que no tindrem mai un sistema polític saludable amb un poder judicial franquista i sistemàticament prevaricador.
