Probablement Joe Biden acabi guanyant les eleccions nord-americanes, però el reconeixement d’això li costarà molts dies i grans esforços institucionals i judicials. Com havia anunciat prèviament, Donald Trump no acceptaria una derrota la qual al seu parer i la dels seus seguidors només era possible si li robaven les eleccions. El pitjor dels escenaris electorals que es temien s’ha acabat produint: una victòria demòcrata molt ajustada i el no reconeixement d’això per part d’uns republicans disposats a litigar fins on faci falta i, de pas, fer terra cremada i destruir la credibilitat de les institucions i del sistema polític. Al carrer, grups armats posseïts per teories conspiratòries com les que difonen grups tant demencials com QAnon, disposats a anar fins al final en aquesta bogeria. Trump potser al final ha d’abandonar la Casa Blanca, però el trumpisme es queda en una societat americana profunda i llastimosament dividida.
I és que Trump ha instituït una nova manera de fer política, la qual entre altres coses consisteix en arrasar amb tot i en no donar per bona cap regla del joc. Una manera d’actuar i de construir el relat que ja s’ha imposat en diversos graus d’intensitat a bona part del món. És el que ara es porta. En les eleccions americanes actuals, només ha existit ell. Ha ocupat el centre de l’escenari i ha anat marcant l’agenda segons el seu criteri i percepció. No hi ha contrincant, a ningú l’interessa qui és Joe Biden ni el que pensa fer. Tot resulta dual entre seguidors enardits i votants que no el suporten i fugen de tanta desmesura. Aquesta és la seva victòria inqüestionable encara que després les xifres finals no li donin la presidència. En el seu extremat egocentrisme no hi ha lloc per ningú més i allò que li pertoca de natural només li pot ser usurpat o espoliat per la conjunció de les forces del mal. Poca sofisticació en el raonament, esquemes senzills.
Malgrat el que deien les enquestes l’arrelament profund en la societat americana del que significa el trumpisme és ja molt gran. No haurà estat un fenomen incidental. Després de quatre anys de disbarats, de sortides de to, de pèrdua del lideratge dels Estats Units al món, d’apostes econòmiques i diplomàtiques quimèriques i d’una gestió de la pandèmia deplorable, no només no l’ha abandonat el seu electorat sinó que haurà tingut més de cinc milions de votants nous. I el que es pitjor, la fractura de la societat americana és ara més profunda del que havia estat mai i les possibilitats d’enfrontaments violents són alts en la mesura que campen una gran quantitat de milícies armades. Pura distòpia quan això està succeint al país més ric del món i que, almenys teòricament, el condueix. El món de Silicon Valley, de Wall Street o el Nova York més cosmopolita coexisteix amb territoris i poblacions decadents, amb una Amèrica profunda reaccionària, irritada i paranoica. Hi ha un “cinturó d’òxid” de zones industrials amb els treballadors abandonats a la seva sort, territoris d’empobriment on la població s’ha sentit menyspreada pels flamants i competitius titulats universitaris que ocupen els millors llocs de treball i s’emporten totes les oportunitats. Hi ha una Amèrica que encara considera la immigració com a uns expoliadors de les poques engrunes de benestar que quedaven al país i dels suposats valors fundacionals de la nació, però també una Amèrica d’immigrants que volen dialèctica bèl·lica i mà dura amb els governs dels països dels que ells han fugit.
Si alguna cosa sap fer el populisme és apropiar-se dels malestars socials i donar-los canalització i projecció política. Es tracta de proporcionar un “enemic”, proveir una causa per a la que mobilitzar-se i, especialment, recórrer a la pulsió més elemental i emocional per activar a l’acció. Malgrat resultar pintoresc i repulsiu, Donald Trump és un mestre en tot això, és l’egòlatra que centra i activa tota la maquinària. Posseeix Trump alguna cosa fonamental: cap mena d’escrúpol, ni cap aturador moral. Aquesta dinàmica, certament no resol cap mena de problema de fons ni millorarà la vida dels seus votants. Tampoc ho pretén. És un mer espectacle fonamentat en el narcisisme combinat amb els interessos de classe dissimulats per una narrativa demagògica. El problema, entre altres, és que s’emporta per davant tota noció de societat i qualsevol vestigi de decència.
