Quan enmig d’un canvi d’any força convuls i escassament esperançador en el que es manifesten cada vegada més les noves formes que adquireix el totalitarisme entre una població progressivament més temorenca i desigual, la preocupació informativa i ciutadana sigui, de sobte, la mort d’una gossa per tal d’escatir si ha caigut de manera incidental o bé resulta una víctima més dels cossos policials, hom té la sensació de viure en una societat un xic malalta. O bé, per dir-ho més suau, habita en un món lleugerament desenfocat en les seves prioritats. Aquesta gossa barcelonina –La Sota-, de la que tots ja coneixem no només el nom, sinó també gravacions, historial i valors profunds, representa per a molts la quintaesència de la civilitat a la que hem arribat o la sofisticació cultural que hem adquirit i que s’expressa en el respecte reverencial cap als animals. Es podria pensar que tota vegada que el benestar, el respecte i la consideració cap als humans ja està plenament assolida, es bo que això s’estengui cap a les bèsties, tot fent-les beneficiaries dels nostres valors morals i de la nostra ingent capacitat d’estima. Comparteixo gran part de les preocupacions que expressa la filosofia dels animalistes i resulta un notori progrés que anem abandonant l’ancestral maltractament donat al bestiar i anem establint amb el regne animal una relació més basada en la consideració, la bona convivència i el respecte. Superar les pulsions primàries i violentes és sempre una bona cosa, com ho és exigir que qui opta per conviure amb animals els tracti de manera deguda. Però resulta xocant i grotesc, veure com en la nostra societat de vegades estem disposats a proporcionar als animals allò que escatimem a les persones. Molts animals de companyia tenen millors prestacions sanitàries –fins i tot psicològiques-, climàtiques, alimentàries i d’oci del que poden gaudir moltes persones. Ens entristeix trobar-nos un gos abandonat, però ni ens adonem al passar de la gent condemnada, en ple hivern, a dormir al carrer.
Em preocupa viure en una societat en la que el sentimentalisme fàcil ens porta a equivocar les prioritats i en la que moltes vegades la projecció afectiva cap als animals resulta inversament proporcional a la que es professa cap a les persones. No resulta desitjable que un agent de la guàrdia urbana hagi de disparar un tret a un gos que se’l hi ha abraonat de manera violenta, però em nego a convertir aquest fet en una preocupació transcendental o a preguntar sobre el grau de justificació i de proporcionalitat que podia tenir el policia en el seu procedir. Que reiterades mobilitzacions de milers de persones hagin convertit aquest fet en una de les principals preocupacions polítiques de l’alcaldessa Ada Colau, no sols resulta inadequat, sinó que adquireix caràcter caricaturesc quan s’ha de comprometre a una investigació a fons que, una vegada més, posa als peus dels cavalls a la gent que s’ocupa de l’ordre públic. Que el propietari de la gossa l’incités a atacar, o que el seu historial “violent” sigui ampli, sembla no tenir a hores d’ara cap importància. Quan la mort d’un gos pot generar una crisi política o bé es converteix en element de preocupació i mobilització ciutadana, ho sento, no em sembla cap mostra de progrés col·lectiu ni de millora de la civilitat. Més aviat ho veig com una manera de fugir d’estudi en relació al que és realment important, una manera d’errar el tret –i perdoneu la metàfora-, en relació als problemes de fons que té la nostra societat, una maniobra de distracció. Si les decepcions que ens genera la condició humana ens porta a focalitzar afectes i interessos prioritàriament cap als animals, certament els fem un flac favor a les persones, però sospito que també als animals.
