El procés independentista que ha tingut lloc a Catalunya els darrers anys s’ha esforçat i molt per donar una “dimensió internacional” al conflicte de sobirania plantejat amb Espanya. S’han obert delegacions exteriors en oberta competència amb les ambaixades espanyoles, s’ha creat una Conselleria d’Afers Exteriors, s’han encalçat periodistes i corresponsals estrangers perquè es fessin ressò del contenciós català i s’han intentat trobar interlocucions i aliats polítics, encara que amb poc èxit i de vegades amb actituds força vergonyants. Els resultats ha estat més aviat magres, més enllà d’aixecar simpaties entre elements polítics marginals i de l’extrema dreta europea, o bé en diplomàtics d’alguns països escassament recomanables. L’estratègia internacionalitzadora del conflicte ha estat, en el millor dels casos, maldestre; però sobretot amb un error de base que consistia en menystenir qüestions geoestratègiques que feien poc aconsellable plantejar el mateix Procés, així com les seves possibilitats d’èxit. En base al discurs maniqueïsta d’una Catalunya encarnadora dels valors democràtics enfront d’una Espanya ancorada en un autoritarisme tardofranquista, es van aconseguir alguns reportatges a diaris i mitjans europeus, especialment amb les fotografies poc edificants de l’actuació policial del 1O. L’aventurerisme posterior de Declaracions Unilaterals que no ho eren, fugides a Bèlgica i de declaracions extemporànies y grotesques, més aviat s’han interpretat pels mitjans internacionals com una fugida d’estudi que es prestava a la ridiculització i a l’oblit. Impossible de fer més, en tant poc temps, per degradar la consideració i la imatge que tenia Catalunya al món.
Menys èxit encara han tingut els suports polítics i diplomàtics que s‘han perseguit. Sembla mentida, però s’ha obviat una cosa tan fonamental com és que la Unió Europea en plena crisi institucional i qüestionada políticament pel populisme intern i la pressió externa, interpretaria les pretensions de l’independentisme català com un intent de fer-li un forat a la línia de flotació. Que els estats europeus i la pròpia Unió impedirien qualsevol intent de fracturar sobiranies era força evident, ja que obrir aquest meló a partir de Catalunya significaria no només la crisi definitiva de la comunitat europea, també instal·lar els estats europeus en una inestabilitat llarga y profunda. Que les fronteres estatals només es modifiquen, amb la possibilitat de donar llum a nou estats, amb guerres o amb processos de molt calat com l’ensorrada del sistema soviètic, és una evidència que ens mostra la història recent i la no tant recent. Així, no és estrany que els únics suports explícits hagin provingut de forces polítiques euroescèptiques i populistes per les que la crisi que planteja Catalunya els convé com a detonant d’una crisi major per a la institució europea. Que els suports extraeuropeus amb els que s’ha especulat siguin Rússia amb interferències força evidents, de Xina encara que de manera més subtil i reservada o d’Israel com a gran finançador de la nova república, no han servit justament per aconseguir comprensions i suports més immediats. Alguns “estrategues” de El Procés han considerat que aquest ús dels interessos geopolítics de grans potències per debilitar encara més Europa, era una situació que obria una finestra d’oportunitat a la independència de Catalunya. En realitat, però, era tot el contrari. Apuntar-se ara com fan Puigdemont i altres independentistes, al discurs antieuropeu no és sinó una manera de posar de manifest la seva frustració pel fracàs, però també un intent més per portar Catalunya a la marginalitat econòmica, social i política tot recorrent a una errònia concepció de la identitat. L’independentisme ha incorporat a Catalunya molts dels components i malestars que a Europa s’han canalitzat cap als moviments populistes identitaris i a Estats Units cap la reacció conservadora que va portar al poder a Donald Trump. De vegades les coses, fins i tot són el que semblen.
