És dolça l’espera? Sempre he pensat que la felicitat s’assoleix esperant que arribi. El camí o el procés cap a un objectiu, experiència o digueu-li com vulgueu sol generar més satisfacció que no pas el moment d’assolir aquella fita. És obvi que quan aconsegueixes un repte o vius un fet que estaves esperant, la felicitat també és gran però la il·lusió ja no és la mateixa. Has arribat a dalt del cim i ve la baixada.
En la vida tenim alguns exemples que demostren que la felicitat s’assoleix esperant. Un és el que podríem anomenar ‘efecte Amazon’. Abans quan compraves una cosa anaves a la botiga, ho compraves i ho tenies. La metodologia d’aquesta plataforma de compres per Internet genera una addicció gens innocent. Quan compres qualsevol cosa saps que passaran unes hores o uns dies entre que has fet el pagament i el moment en què puguis utilitzar l’objecte en qüestió. Un espai de temps en què el teu cos bull d’il·lusió, i sap que en breu gaudirà de l’experiència de rebre un paquet i obrir-lo. Una sensació, -que t’arribi ‘un regal’ (encara que l’hem pagat nosaltres mateixos!)- que fins fa ben poc gaudíem un o dos cops l’any (Nadal? l’aniversari? Poc més), i que encara ara, als adults, ens retorna a la infantesa. La combinació és explosiva i com a detonant de la felicitat té l’espera.
L’espera també és dolça en la prèvia de les vacances o els dies festius. El millor dia de la setmana és el divendres -en què encara no has començat a gaudir del cap de setmana però el tens ben visualitzat i idealitzat al cap-, i en canvi està demostrat que els diumenges a la tarda causen una profunda tristesa, perquè te’n recordes de tot els que no has fet, i això t’impedeix acabar de gaudir del tot de les últimes hores d’aquesta jornada de lleure. De fet, per això em vaig fer periodista, per treballar un bon grapat de diumenges i no haver de passar per aquest mal tràngol. És broma. Sóc ruc… Continuant en l’apartat personal, en breu tindré la primera tanda de vacances i ja tinc assumit que la major satisfacció la viuré en les primeres hores del parèntesi laboral. Després tot anirà de baixada.
L’espera també té un perill, i és que allò que estas esperant al final no arribi o no acabi passant. Aquesta reflexió l’escric des de la sala d’espera del dentista, a on porto més de mitja hora esperant. Aquesta espera no és tant dolça però qui no es consola és perquè no vol. La meva il·lusió durant aquests minuts ha sigut pensar quatre paraules i escriure-les. Ara només queda publicar-ho i potser alguna persona fins i tot ho llegeix. La il·lusió.
