Les guerres no tenen moment bo, però tenen etapes, algunes de les quals resulten especialment preocupants. La invasió de Rússia de territoris ucraïnesos ha estat una agressió inacceptable amb uns efectes humans, socials i econòmics d’un abast immens i no només per a ucraïnesos i russos. S’han trencat la necessària estabilitat que requereix el progrés a bona part del món i els desequilibris generats ningú sap molt bé on ens poden portar. Tot càlcul en el terreny bèl·lic resulta una mera aproximació. Com en una partida d’escacs cada moviment obre una realitat nova. En aquest cas, es juga molt a prop de l’abisme. Rússia preveia una guerra llampec que, en pocs dies li permetria ocupar la regió del Donbass i fer col·lapsar el govern ucraïnès el qual seria substituït per un d’afí. Res d’això ha passat. La russofòbia ancestral en aquest país va provocar una dinàmica de cohesió i l’emergència d’un lideratge fort per part de Zelenski, un còmic convertit en polític. La resistència militar d’Ucraïna va resultar insòlita, en bona part per l’ajut militar occidental, però també perquè a Rússia de la gran potència militar que havia estat ja només li queda l’arsenal nuclear. La guerra doncs s’allarga, amb múltiples episodis d’una brutalitat inusitada, y uns efectes econòmics molt profunds més enllà dels contendents i de les sancions imposades per Occident a Rússia. Sembla que Europa no havia previst el que significaria el seu posicionament en relació a la dependència energètica i a l’accés a determinats aliments i primeres matèries.
Després de la fase inicial en que la guerra en els seus aspectes bèl·lics era present de manera molt destacada als mitjans de comunicació occidental, va anar perdent pes i gairebé desapareixent. Ens cansem de tot. Per continuada, la violència anava deixant de ser novetat. Només ens despertava de la somnolència avorrida sobre el tema, de tant en tant, les fanfarronades de Putin tot recordant-nos la possibilitat d’usar el seu armament nuclear. Calfred tot sopant imaginant el futur apocalíptic que això generaria. El problema és que, mentrestant, sembla que ningú ha apostat per forçar la negociació i acabar amb una dinàmica que ens condiciona moltíssim i que pot acabar molt malament. Sembla que ens agradi la carta aguerrida d’anar impulsant als ucraïnesos a lliurar una confrontació que els està destruint amb la falsa possibilitat de que la poden acabar guanyant i agenollar al gegant rus. Una eventualitat que ens pot resultar justa, èpica i romàntica, però que és una quimera. La disponibilitat d’abundant armament nuclear, en mans de gent poc sensata i disposats a utilitzar-lo, marca una diferència insalvable que no permet a qui no el té, guanyar.
Justament les darreres setmanes vivim una escalada d’optimisme tant a Ucraïna com a Occident, per la contraofensiva militar ucraïnesa i la recuperació de territoris. Zelenski, però també nosaltres, ens hem instal·lat en l’optimisme radiant de que aquesta guerra la guanyarà el pol de la “llibertat”. Es fàcil llegir anàlisis aquests dies que ja parlen de la derrota russa, el replegament i de la caiguda de Putin i amb ell tot el seu règim autoritari i falsament democràtic. Bonic d’imaginar i possibilitat poc plausible. La crisi energètica a Europa ja resulta insuportable, com ho és la inflació econòmica derivada que està posant en qüestió la recuperació econòmica i el benestar social. Els països productors de petroli aprofiten l’ocasió i, de pas, ens encareixen el petroli. L’hivern europeu no serà dantesc, però sí molt difícil i complex. Ucraïna se sent ara forta i l’embriaguen els èxits militars, tot negant-se ja a qualsevol negociació. Aquells que li proporcionen el finançament i l’armament els haurien de fer entrar en raó. Els fracassos militars russos poden estimular molt sortides desesperades que ni tan sols es bo d’imaginar. Justament, qui es troba fora del primer pla de la guerra hauria de fugir de comportaments emocionals. La única solució, no òptima per a ningú, passa per aturar la guerra i negociar una sortida en pau.
