Al igual que escassegen els líders polítics solvents i en els que confiar, cada vegada costa més poder tenir periodistes de referència. Va molt bé tenir periodistes de capçalera, algú al que recórrer quan no tenim gaire clares algunes coses que passen i poder apel·lar a individus informats i amb criteri, que intenten guiar-nos entre un mar d’informacions contradictòries i interessades. Conèixer l’anàlisi de gent formada i informada, lliure i independent, èticament sòlida, que ens destria el gra de la palla, es més necessari que mai en un món que, si es caracteritza per alguna cosa, és per estar sobreinformat i amb un excés de soroll ambiental. Tenim una profusió ingent de canals que ens fan arribar informacions no elaborades, sovint molt esbiaixades, en les que es barregen de manera confosa fets i opinions. L’allau d’impactes informatius que rebem ens sepulta literalment i es fa impossible de processar-los. A dia d’avui, en unes poques hores rebem més inputs externs, del que una persona fa cinquanta anys rebia al llarg de tota la seva vida. Indigerible. Quedem sobrepassats i perplexos perquè, com és sabut, excés d’informació significa desinformació. I enyorem aquells periodistes, dels que ja en queden pocs exemplars, que tenien credibilitat, ofici i independència. Gent que tot i ser assalariada actuava com si fos professional liberal, perquè tenia un nom, un prestigi i un sentit de la responsabilitat que no el feia escriure al servei de cap amo que no fos servir a la societat. Hi ha molta gent que actua com a periodista, però aquests dels que parlo s’han convertit en una “rara avis”.
La profusió de mitjans i la crisi de sostenibilitat econòmica –i no només econòmica- que viu el sector, ha donat lloc a que s’anés imposant un periodisme low cost, fet de reducció de plantilles, precarietat laboral i falta de l’espai d’autonomia i de llibertat necessària per tal d’exercir adequadament la professió. En aquest camp, disminuir costos sempre implica reduir la qualitat del que s’acaba per oferir. Molt entreteniment, curiositats i rareses, però poca informació processada. Distracció i propaganda semblen ser els components i objectius més notoris de bona part dels mitjans de comunicació. La poca solidesa de les empreses periodístiques i la inseguretat laboral dels professionals van de la mà i contribueixen a que hagi mudat de manera notòria la activitat informativa. Es depèn de diners públics, sigui de manera directa amb subvencions o indirecta en forma d’insercions publicitàries institucionals, o bé que algun magnat tingui ganes de comprar notorietat tot adquirint algun mitjà de comunicació que l’ennobleixi. A partir d’aquí la docilitat, les ganes d’agradar, el voler ser partícips i elements actius de les dinàmiques generals, acaba per seduir uns periodistes que en lloc d’intermediaris que ens poden ajudar a conformar la nostra opinió lliure, ens diuen directament la que hem de tenir. Sense anar més lluny, a Catalunya, la quantitat de periodistes que s’han transformat en “publicistes” és immensa i com que això crea tendència, no deixen d’augmentar. Bona part dels periodistes, ja no informen ni contextualitzen, directament opinen i es donen cops de colze per ser a nombroses tertúlies en defensa de qualsevol cosa que provingui de la dinàmica surrealista que ha creat la majoria governamental. S’imparteixen veritats, en lloc de fer preguntes i donar elements d’anàlisi, es maltracta a entrevistats que no són de la corda, s’obvien informacions que no reforcen la gran Idea, i es crida directament a assistir a manifestacions convocades des del poder. Tot i haver-hi honrosíssimes excepcions, la professió periodística a Catalunya no estaria passant pel millor moment i exhibeix justament allò que no hauria de ser, ser un instrument al servei dels governants i dels sectors dirigents, obviant la seva condició de servei públic.
