Molts dels problemes actuals tenen una innegable dimensió geopolítica. L’emergència de la Xina, el seu avanç lent i imparable fins a obtenir l’hegemonia econòmica primer i militar després, és el context, plana sobre molts conflictes vigents. Els Estats Units se senten desafiats i els seus cops de pal de cec en política internacional, especialment evidents sota la presidència de Joe Biden, es poden entendre pel neguit que provoca la inevitable hegemonia futura del gegant asiàtic. El dinamisme de l’economia, la creixent influència internacional no només a Àsia, sinó a Àfrica o Amèrica Llatina, el seu desenvolupament militar, la seva capacitat financera que la fa tenidora de bona part del deute americà, la capacitat tecnològica o el disseny de la Nova Ruta de la Seda, semblen senyals clars tant de la capacitat com de la voluntat d’entrar en una nova era.
La Xina és una potència rival per als Estats Units i Occident, i és difícil que no sigui així tenint en compte el paper històric d’Europa al continent asiàtic. No només creix econòmicament, sinó que té un projecte, una civilització que desenvolupar en què es confonen un capitalisme extrem amb formes polítiques autoritàries que, més que no pas amb Marx o Mao, tenen a veure amb una ancestral cultura imperial. Però, a més, la Xina és un producte d’Occident, una conseqüència de la necessitat a partir dels anys vuitanta d’obtenir recursos i una mà d’obra industrial abundant i barata. Occident va industrialitzar la Xina, va fomentar una revolució industrial accelerada, la va convertir en la fàbrica del món. Només era una qüestió de temps que cremés etapes i estigués en disposició de canviar les regles de l’intercanvi a la divisió internacional de la producció. No es va entendre així, però la deslocalització industrial significava el principi de la fi de l’hegemonia occidental. Creure que la marca, el capital intel·lectual i la xarxa de distribució ens faria immunes, va ser un gran error. S’havia passat, en paraules de John Urry, d’una primera modernització “pesada”, que requeria l’estabilitat proporcionada per un pacte localitzat amb el treball, a una modernització “líquida” on el capital ja no necessita compromisos territorials ni pactes amb la feina. Esdevenia crucial no estar enlloc.
L’estratègia dels costos baixos era perdedora a mitjà termini. Amb la pandèmia i la manca de capacitat de resposta, el món occidental va entendre, per primera vegada, que havia perdut la partida. Ni tan sols podia fabricar màscares o sèrum. El globalisme ens havia fet vulnerables, mentre la Xina comerciava, ajudava i ocupava els territoris perdedors de la globalització. I en aquesta situació, els Estats Units tornen a marcar el camí a una subjugada Europa. Amèrica pretén ampliar l’horitzó d’hegemonia lluitant contra la Xina, una postura compartida per tot l’arc polític. El futur de Taiwan es presenta així com la gran pedra de toc. La Xina ha sabut esperar. El moment de l’ocupació no queda lluny i serà altament simbòlica. Els Estats Units, compromesos amb la defensa de la independència de l’illa, podran fer poc més que exhibir-ne la frustració.
Tornar a la lògica territorial en l’àmbit econòmic, desfer el camí del globalisme, desmuntar les cadenes de valor globals és una aposta políticament molt rendible, especialment per al nacionalisme identitari que campa a les files republicanes més enllà de Trump, però és un mal negoci per a les grans corporacions. Significa renunciar a una part no menyspreable dels beneficis i, a més, perdre una part important del mercat mundial. La Xina té un gran mercat interior que pot proveir amb els recursos propis. La pandèmia va fer valorar la possibilitat de reindustrialització occidental, i s’han fet coses en aquest sentit, encara que no de manera substancial. En allò fonamental, es continua produint a Àsia, la vulnerabilitat occidental es manté.
Sembla evident tant en termes demogràfics com de dinamisme i capacitat d’innovació que Europa, com a gran part d’Occident, està en decadència i que, potser l’Estat de benestar va ser possible en unes coordenades històriques que en aquest moment ja no es donen. Responia aquest concepte a l’època de Guerra Freda i potser més que un projecte va constituir una anomalia històrica. El capitalisme s’imposa amb els valors asiàtics. El “segle dels Estats Units” sembla pràcticament acabat i substituït per la potència genuïnament autoritària i capitalista, com és la Xina. Com ho planteja Slavoj Zizek, treu el cap una nova Edat Fosca, en què esclaten passions ètniques i religioses i els valors de la Il·lustració retrocedeixen davant un capitalisme de base autoritària, ja sigui a Corea, Xina, Rússia o Hongria.
