Ha fet i farà més soroll encara la sobtada escomesa d’aquesta formació de dreta desacomplexada i extrema a les eleccions andaluses. De fet, encara que ha fet els seus primers bons resultats en unes eleccions regionals, ha entrat de ple en la política espanyola, com també en la catalana encara que sigui d’una manera indirecta. De fet, més que condicionar la conformació de Govern a Andalusia, està provocant una enorme mutació en la dreta espanyola que sembla voler evitar l’èxit de Vox, tot superant-los per la dreta tant en formes barroeres com en continguts extrems. Les dinàmiques de subhasta quan entren en competició diversos grups per un mateix espai polític, el que fan és allunyar-los tots de la ponderació i de la cordura. A Catalunya ho sabem, doncs succeeix exactament el mateix en el món independentista. Encara que s’intenti dissimular formalment, hi haurà pacte a tres bandes a Andalusia. Probablement calia airejar una mica la política andalusa després de 40 anys de monolitisme més aviat caciquil que no pas socialista en sentit estricte. Amb la nova configuració política, es dubtós que els andalusos hi tinguin gaire a guanyar, doncs s’instauraran formes i continguts de “señoritos” que no auguren gaire res de bo i els transporten al seu pitjor passat. Políticament, qui hi té molt a perdre, malgrat les aparences, és Ciudadanos. Probablement no podia fer altra cosa que col·laborar en el desallotjament del PSOE de la Junta d’Andalusia, estava atrapat pel seu discurs, però quedaran profundament “tacats” per aquest tripartit amb el Partit Popular i amb la extrema dreta. A partir d’ara, qui se’ls creurà a España com a opció de centre o inclús de centre-esquerra, com es pretenen?
Encara que en la política actual tot és molt volàtil i canviant, a ningú se li escapa que en unes eleccions espanyoles avui, Vox faria un gran resultat i probablement decantaria la majoria parlamentària cap un Tripartit com l’andalús. No és gaire clar que a ningú li convingui anar a comicis en aquest punt àlgid d’expectatives de l’extrema dreta. Probablement ni al mateix Partit Popular. El preu, les exigències serien massa elevades tant respecte a Catalunya com en relació a moltes altres qüestions. La imatge-país se’n ressentiria i es passaria a formar part de l’Europa en mans del populisme ultradretà i xenòfob. Mal negoci si es vol continuar essent algú a la Unió Europea. A dia d’avui molts electors irritats i amb malestars diversos veuen en Vox el millor dipositari del vot de protesta, antisistema inclús. Com més es parli de Vox i s’apel·li a un improbable “cordó sanitari” que els aïlli políticament, més forts es faran i més sentit tindran com a destinataris del vot a la contra. Els partits polítics, tant a dretes com a esquerres, semblen no voler entendre les causes que hi ha el darrera del vot a Vox i s’acontenten condemnant el què només són símptomes de malestars profunds, als quals si que caldria afrontar. Qui fa un crit d’alerta tot votant Vox, probablement no és que sigui un fatxa, ni tan sols s’escolta seriosament les afirmacions extemporànies de Santiago Abascal. Volia fer-se sentir i, no ens enganyem, ho ha aconseguit. Ara convindria no fer com en el proverbi oriental que diu que “quan el savi assenyala la lluna, l’idiota el què fa és mirar-li el dit”.
Malgrat el llenguatge gruixut i groller que predominarà en la política espanyola els propers mesos, amb una dreta encesa i envalentonada contra Pedro Sánchez, és justament a una bona part d’aquesta dreta a qui més li convé que el president socialista aguanti un temps més al poder, com també li convé al independentisme català que encara conserva dosis de sensatesa i que sap no és exactament el mateix que a Espanya governin els uns o bé els altres. Malgrat afirmacions grandiloqüents sobre la República, es votaran favorablement els pressupostos de l’Estat i es continuarà fent autonomisme, encara que sigui d’amagatotits. Això ens porta enlloc a mig o llarg termini? Probablement no, però ens permet guanyar un cert temps. I s’hauria d’aprofitar.
